subscriu-te
Joan Oliver: La clau de la caixa31-07-2012 |
|
En una societat mercantil se sap qui mana perquè és qui té la clau de la caixa. Els estatuts de les societats preveuen tot una sèrie de limitacions i controls per evitar que qui signa els xecs pugui anar a la seva. I en una societat mercantil els estatuts se solen complir perquè qui els viola acaba al carrer o a la presó. En la mena de societat mercantil que hi ha establerta entre Catalunya i Espanya les coses són diferents. Qui signa els xecs és Espanya i naturalment hi ha una sèrie d’obligacions i normes fixades per les lleis. Però la diferència és qui si Espanya no les compleix no passa res. Res de res. Els catalans no tenim dret a acomiadar el mal gestor i si anem als tribunals se’ns en riuen a la cara i li diuen al mal administrador que encara fa poc. És per això que la relació entre Catalunya i Espanya, i específicament, la relació financera, no es pot basar en el pacte ni en el compromís. Amb l’incomplidor compulsiu que actua amb la benvolença dels suposats àrbitres, la relació només es pot basar en la força. Només pots fer un acord si tu tens, i saps que seguiràs tenint, la paella pel mànec. I per això qualsevol solució que hom pugui imaginar per al dèficit fiscal català passa ineludiblement per tenir la clau de la caixa. La resta són romanços. Així ho vam defensar des de la Fundació Catalunya Oberta en un informe publicat el juliol del 2005 (fa ja set anys!). Així ho vam manifestar quan es va negociar i retallar el malaurat Estatut, i així ho hem defensat on ha calgut i quan ha convingut. Dimecres, el Parlament de Catalunya va aprovar una proposta de pacte fiscal que va en la bona direcció: insta al govern a negociar un nou acord de finançament que garanteixi que la caixa és a Catalunya i que nosaltres en tenim la clau. Gràcies a CiU, ERC, Iniciativa i als senyors Joan Laporta i Ernest Maragall per votar-la. Enhorabona al poble de Catalunya. Dimecres vam fer un pas important però només un pas. Tradicionalment on fallem els catalans no és en el primer pas, sinó en els següents. Ara ve la part realment difícil: defensar a Madrid (i a Brussel·les i a Estrasburg i a Washington i a Nova York) allò que han aprovat per àmplia majoria els legítims representants del poble de Catalunya. Serà difícil però tenim la raó i el suport del poble català. En aquesta tasca difícil hi serem necessaris tots. No podem deixar-la només en mans dels polítics. Tots hi hem de fer el nostre paper. I, naturalment, també la Fundació Catalunya Oberta, que des de fa tants d’anys defensem que Catalunya ha de tenir la clau de la caixa. Aquí estem. Al servei del país, al servei del Parlament, al servei del poble de Catalunya.
Joan Oliver President de la Fundació Catalunya Oberta |
Enviar
Imprimir