Europeisme per refer Europa

Marc Arza

24-05-2013

Quan Joan Estelrich va deixar-li a un jove Jordi Pujol el Paneuropa del comte Kalergi li donava alguna cosa més que un llibre, li cedia un testimoni. El fill roig del catalanisme està fet de petits gestos que relliguen les generacions al voltant d’una idea de país i l’europeisme és a l’arrel mateixa d’aquesta idea. Però hi ha contrastos entre l’Europa de Joan Estelrich i la del president Pujol. El camí que va de les innocents i brillants trobades d’intel·lectuals encaixonades entre dues guerres a l’estructura continental que acaba consolidant una moneda pròpia. De l’idealisme apassionat de Thomas Mann i Paul Valéry a l’Europa tecnocràtica de Schuman, Monnet, de Gasperi i Adenauer. Un contrast que il·lumina les tensions que travessa ara mateix el projecte d’integració europea.

Europa encara diverses crisis alhora. Una greu crisi econòmica creua el sud del continent generant tremolors financers i monetaris d’una gravetat extrema. Els equilibris s’han trencat, França s’encongeix i deixa Alemanya sense contrapès mentre els europeus tornen a mirar-se com a estranys i reneixen els vells recels. Crisi econòmica, crisi financera, crisi monetària, crisi social, crisi política, crisi total. El projecte d’integració europea ha estat un èxit de fusió freda. Un cercle virtuós d’interessos nacionals que convergien a Brussel·les. Lliure comerç, estabilitat política i la construcció d’un gran mercat a partir d’uns fons de cohesió que retornaven convertits en una potent demanda interna d’abast continental. Tots contents i música de Beethoven. Però ara, enmig del desconcert, els interessos dels socis divergeixen, l’estructura pateix i s’arriba a posar en qüestió el conjunt del projecte. Els límits de la fusió freda queden al descobert i es troba a faltar l’èpica indispensable per a tota gran construcció humana. Paneuropa, de nou.

Aquesta Unió Europea ha arribat al cap del camí acumulant dèficits democràtics i desequilibris de base que cal corregir amb urgència però resulta enutjós que l’euroescepticisme sigui l’únic protagonista d’una critica tan necessària com inevitable. La Unió, amb totes les seves falles, és la llavor d’un somni que tots plegats trobaríem molt a faltar en un món posteuropeu que condemnaria aquest petit apèndix asiàtic a la irrellevància més absoluta. Per primera vegada Europa existeix de forma incipient com a realitat ciutadana més enllà de les elits, i els nous europeus, l’esperit del programa Erasmus, estan cridats a protagonitzar la renovació europeista del projecte continental. Els ciutadans de les nacions sense estat (encara), alliberats del pes d’un passaport emmarcat en fronteres antigues, són –potser- els europeus més autèntics i han de jugar un paper protagonista en aquest renaixement de l’europeisme. Estelrich, Pujol, nosaltres.

http://twitter.com/marcarza

compartir a: