L'independentisme es trenca (més)

04-03-2011

Ahir es va consumar el que ja feia dies que es veia venir: la ruptura de la coalició Solidaritat per la Independència (SI) dos mesos després d'haver obtingut una representació de quatre diputats al Parlament de Catalunya. L'escalada de tensió entre el líder electoral de la coalició, Joan Laporta, i la resta de dirigents, només podia tenir aquest final. Laporta va assegurar ahir en un comunicat que es desvincularà de SI si aquest partit no s'avé a formar part d'una gran coalició independentista a les eleccions municipals, que hauria de ser liderada per ERC. En canvi, la resta de dirigents de Solidaritat volen presentar-se solitari.

Les diferències de projecte són clares i denoten la precarietat que va tenir SI des de la seva fundació. El líder d'Esquerra a Barcelona, Jordi Portabella, ja ha ofert a Laporta un lloc destacat en la seva candidatura. L'ex president del Barça podria acceptar. I immediatament el subgrup parlamentari de SI al Parlament podria fragmentar-se, ja que Laporta en sortiria i donaria origen a una situació rocambolesca, un grup mixt format per tres diputats de SI, tres de Ciutadans i Laporta per lliure.

Aquesta situació no pot estranyar ningú. Fet i fet, era previsible atesa la precipitació amb que es va crear SI i el precedent de la seva incapacitat d'arribar a un acords amb Reagrupament que, d'haver-se produït, li hauria reportat fàcilment dos o tres diputats més. Els càncers de tota la vida de l'independentisme segueixen presents l'any 2011: personalisme, dogmatisme, purisme, incapacitat per al diàleg i tendència a la dispersió i el minifundisme.

Però el gran problema de l'independentisme (d'ERC a Laporta, passant per Reagrupament, SI i les CUP) segueix sent la manca de projecte. L'independentisme es basa només en una forta temperatura sentimental, amanida de crides genèriques al dret a l'autodeterminació i reivindicacions econòmiques. Més enllà d'això, no hi ha res: ni projecte, ni full de ruta, ni seriositat, ni coherència. És trist, però és així. Al capdavall, la paradoxa és que el gran aliat de l'independentisme és Madrid (que el forneix de milers d'arguments), mentre que el seu principal adversari són els mateixos independentistes.

compartir a: