Contra el #novullpagar

30-04-2012

Que alguns milers de catalans decideixin plantar-se i es neguin a pagar els peatges és un símptoma clar de fartera i malestar, però no caldria esperar-ne massa més. Costa veure com una injustícia intolerable que les infraestructures de transport es paguin amb un sistema que carrega el cost sobre els usuaris a qui fan servei. Més aviat sembla raonable i intel·ligent quan per Catalunya hi passen bona part de les mercaderies que fan el camí entre Europa i la península Ibèrica. Els peatges no haurien de ser un problema si no fos pel greuge evident amb les autovies desertes i gratuïtes que Espanya ha construït carregant la factura al dèficit fiscal català. Però quin sentit té protestar contra el símptoma amb una campanya que no tindrà cap efecte positiu sobre la malaltia?

Resulta difícil esbrinar què pretén el #novullpagar més enllà de donar una via d'expressió a la frustració política d'una part important de la ciutadania. Només cal un èxit moderat de la campanya per col·lapsar les autopistes catalanes i apuntar-se un triomf però, més enllà de la tàctica, l'estratègia demanaria mirar al pas següent i als que arribaran immediatament després. Abertis pot ser una empresa antipàtica però no és el centre de l'envestida sinó la víctima col·lateral d'alguna cosa més gran. Per pura responsabilitat algú hauria d'explicar com s'afavoreix el procés sobiranista equivocant els objectius -el símptoma per la malaltia- i posant la Generalitat en una situació difícil sense cap marge d'acció. La campanya potser s'entendria si tingués un objectiu just i concret. Si la protesta anés dirigida contra la intenció del ministeri d'allargar la concessió a Catalunya per pagar la fallida de les autopistes de Madrid tindria l'horitzó tangible que li manca. Però ara per ara el gest és un brindis al sol, pur sentiment impossible de canalitzar. Tan dirigit a afirmar gratuïtament el patriotisme dels uns com a posar en evidència la suposada manca de fidelitat dels altres.

Hi ha moviments de fons, pura tectònica política, que fan gairebé inevitable una topada amb l'estat. La pujada de l'aposta nacionalista després de la decepció estatutària és qüestió de temps. Enmig d'aquest context i envoltats d'expectativa el #novullpagar és tot just una anècdota però genera interrogants sobre la maduresa d'una part important del sobiranisme. Hi ha ganes de fer alguna cosa, sigui el que sigui i sense pensar-hi massa. Però aconseguir l'èxit demana conduir l'emprenyada des del sentiment cap a la força política. Densificar-la a cop de discurs i organització per evitar l'evaporació i l'esbravada. Hi ha malestar, frustració i molta energia acumulada però tanta expectació podria no donar fruit. Sense l'articulació mínima indispensable es pot difuminar com un 10J qualsevol, perdre's en l'esclat dolorós de la Setmana Tràgica o, pitjor encara, forçar el descarrilament nacional entre l'infantilisme i la incapacitat com en l'error monumental del 6 d'octubre. Evitar-ho requerirà astúcia i serenor. Serenor i astúcia. I el #novullpagar va curt de totes dues.

http://twitter.com/marcarza

compartir a: