De denúncies i delacions

03-09-2012

(El Singular Digital, 29-09-2012)

Les reaccions a la simple possibilitat de denunciar irregularitats en els processos de matriculació a les escoles, l’incivisme als ferrocarrils o les amenaces a les xarxes socials són, com acostumen a ser les reaccions públiques, exagerades. I aquesta exageració, que ha portat a comprar l’escenari amb el sempre revenant 1984 d’Orwell i a alertar d’un possible retorn dels autoritarismes o de greus problemes de convivència entre els ciutadans, no és sinó una mostra del poc respecte que ja es té a la llei democràtica i de la dificultat de diferenciar-la de la llei dictatorial o l’arbitrarietat tirànica.

Però, com hauria de ser evident per a tot ciutadà democràtic, aquesta diferència existeix i és fonamental. I no es mostra només en l’origen de la llei, en el procés de la seva aprobació i en la possibilitat de la seva substitució, sinó també en la seva intencionalitat. És aquí on es mostra la diferència entre una llei que cerca la millor convivència possible entre els ciutadans lliures i iguals i la llei que tendeix a buscar la major submissió possible dels ciutadans al dictador. I és aquesta diferència la que fa que saltar-se la llei pugui ser un acte que atempta contra el poder ilegítim i, per tant, un acte lliure i alliberador o, en l’altre cas, en el cas democràtic, un acte que atempta contra els altres ciutadans.

Tendim a oblidar que el problema no és que hi hagi gent que presenti denúncies contra els seus conciutadans, sinó que hi hagi gent que se salti les lleis. De la mateixa manera que, com ens ha recordat l’absurd cas de Sánchez Gordillo i els seus defensors intel•lectuals, el problema principal problema de la justícia no és el de la desobediència civil, sinó el de la obediència civil. El de ser capaços de cumplir les lleis, per respecte a la llei però, sobretot, per respecte als nostres conciutadans, fins i tot quan saltar-nos-la ens és clarament beneficiós. Perquè sempre podem trobar excuses, més o menys sofisticades, per saltar-nos la llei. Hi ha un munt de densos llibres on podem trobar les més elaborades justificacions per assaltar la botiga Apple de plaça Catalunya.

Però aquí no estem parlant d'uns ciutadans que es denuncien entre ells de forma compulsiva, sense cap motiu i per por al govern, sinó d'uns ciutadans que denuncien els infractors d’una llei legítima, amb motius i amb probes. En el pitjor dels casos, perquè els tenen por. I en el millor dels casos, perquè estan farts de la impunitat amb què en aquest país es tracta els delinqüents i de la l'absurda retòrica amb la qual es disculpa la picaresca (que no és res més que la corrupció generalitzada) i s'acusa el “xivato” (que no és més que qui pretén que la llei democràtica imperi per sobre de al llei del més fort).

Aquests bons ciutadans fa temps que han après que qui atempta contra la norma atempta contra ells i contra la sana convivència cívica. Fa temps que saben que quan algú fa trampes per inscriure els nens a l’escola no perjudica l’Estat o el governant de l’altre partit o el maleït polític corrupte de torn, sinó que perjudica els altres pares; a tots aquells pares que fent les coses bé, i per fer les coses bé, no podràn portar el seu fill a l’escola que volen.

Fa temps que saben que els incívics dels transports públics no molesten la policia sinó els altres passatgers i alguns fins i tot saben que les amenaces virtuals són amenaces molt reals. Aquests bons ciutadans saben que respectar la llei democràtica és respectar la resta de ciutadans. I, lluny d’apropar-los a l’autoritarisme, aquesta consciència és el que els fa ciutadans dignes d’un Estat de dret.