Fer feina per les putes

Xavier Batalla

21-09-2009

El socialisme barcelonauta sempre ha anat una mica passat de rosca quant a dosis de poètica. No sé si aital fenomen guarda una relació directa amb el fet que en Pasqual Maragall ve d’on ve. Però el cert és que va ser ell qui encetà una etapa on la praxi i el discurs polític era fet a cop de prosopopeia, de metàfora, d’imatge llampant -i no per això menys evocadora. El clímax de tot plegat va esclatar amb motiu de la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics. Senties parlar l’alcalde i, pam, ja tenies un principi de conte de fades, on el més aguerrit, guapo i galant sempre era aquest coi de ciutat.

Malgrat això, ja en aquella Barcelona olímpica sembla ser que hi ha datat algun indici de prostitució al carrer. La seva existència el que féu -com tot el que passa a la ciutat- va ser provocar literatura.

L’editorial Anagrama publicà a l’any 1992 Barcelona, de Robert Hughes. És un llibre que trobo especialment significatiu per entendre l’univers polític que mena el socialisme aixoplugat en el Cap i Casal. El seu autor el va escriure acomboiat per tot un cercle molt lligat directament al nucli dur que pilota el destí de Barcelona. I de les moltes coses que arriba a dir –algunes de les quals són francament indignants, eps!, sempre referit a Catalunya i el seu nacionalisme, no pas a la ciutat que retrata-, hi té el seu moment protagonitzat per la prostitució al carrer, al voltant del camp de Barça i la zona universitària. La postal que s’hi esbossa és acollonant: “Se trata de una función de teatro callejero de una pureza extraña, un tableau vivant”. Per matar el tema i arrodonir la pirueta, hi ha algú que fa veure al senyor Hughes que aquella patum de transsexuals són la metàfora d’aquesta Barcelona roent de transformacions: “representan el ésser autèntic de la lucha de Barcelona por rehacerse”.

Quan l’obra havia de sortir publicada, segurament coincidí en el temps amb les mesures que el govern socialista de la ciutat va ordenar, sense gaires opcions per a la literatura onírica. Per allí havia emplaçat l’hotel on s’hostatjaven les més altes autoritats del planeta Terra i justament aquell teatre de carrer es considerà que no era del tot apropiat per aquesta mena de convidats. Així fou que es va repartir xarop d’estopa a putes, transvestits, transsexuals i altre mena de bestiar que tenia per ofici formar part d’aquell “tableau vivant”.

A Ciutat Vella -on les putes han tingut temps immemorial instal·lat el campament- s’hi van fer fantàstiques operacions urbanístiques, amb l’objectiu de dinamitzar aquell bocí de Barcelona. Se’n va fer també molta de literatura i d’hipòtesis que només podien acabar en forma d’èxit esclatant. S’hi van ubicar determinats serveis i es va esponjar el teixit urbanístic. (Va ser motiu de discussió enravenada i graciosa en determinats ambients això de plantar una universitat just davant del Peep-Show més gran de la ciutat). El verb “esponjar” va gaudir d’una empenta semblant a l’experimentada no fa pas massa pel mot “esvoranc”. S’hi havia de produir inevitablement una regeneració, també, del personal que hi deambulava. Aquest era el cant de sirena que sentíem dia rere dia, com un martellet amb percutor furgant el cuc de l’orella.

A mi em va semblar aleshores molt lloable invertir quantitats ingents de calés i energies amb l’objectiu de posar les coses “guapes”. D’esponjar, de mirar de reviscolar el que sigui, sempre que parlem en termes de totxo, paret de formigó, façana, immoble o plaça dura. Però em va quedar molt a l’aire el què significava realment “esponjar” en el cas aplicat a les putes. Allò, des d’un punt de vista literari, suposo que no fou més que un vil eufemisme per no haver d’explicar que a les treballadores del sexe se les mirava d’engegar el més lluny possible. Just el que suposadament havia de fer qualsevol polític, però ideològicament allunyat del socialisme o qualsevol altra veta tocada per l’esquerra.

Aquella sensibilitat social, que ha tingut temps sobrat per donar corda al fenomen de l’esponja, ha reportat uns resultats que ara esclaten d’una forma un tant particular.  Aquella/aquesta Barcelona, vista amb perspectiva, sembla decantada més per vetllar l’urbanisme que per les persones. Bé, sempre que no parlem d’un cap d’Estat o en Carlinhos Brown.

Avui a l’esquerra que governa a l’ajuntament se li ha acabat la munició literària i li toca baixar del cel. El seu alcalde opta directament per demanar una llei que prohibeixi l'exercici de la prostitució al carrer, amb l’objectiu de lluitar per la dignificació d'espais públics, amb armes penals. I l’altra part que conforma el govern també ho veu clar, en termes de regulació -i, suposo, després d’haver fet llargues passejades en bicicleta per Amsterdam.

Les imatges que van donar la volta al món de la Barcelona post-olímpica actual són un compendi que, entre d’altres coses, serviria per omplir molt dignament de contingut el tan bramat patriotisme social. Perquè la problemàtica que deixa resident –aspectes morals a banda-, conforma un coll d’ampolla per on no passa cap rastre d’esperança que faci front als problemes estrella d’avui: la immigració, el desarrelament, la crisi econòmica, la manca d’expectatives, l’atur, la inserció social, etcètera.

Regular, per a què? Per amagar novament el cap sota l’ala? Per intentar tornar a esponjar? Per posar en dansa l’enèsima cortina de fum, que sabem no aguantarà ni dos telenotícies? Seria bona hora que aquest ajuntament es decidís a encarar els assumptes que no acaben amb festa grossa ni en foc d’encenalls. Hi ha persones que no poden seguir el tren de la retòrica, quan el panorama se’ls presenta magre.

M’atreveixo a demanar a l’alcalde i els seus companys d’esquerra que comencin a pensar en fer feina per les putes. En sentit literal. I aclareixo a les pells més fines de la Ciutat Comtal que l’expressió té el seu vessant literari, en tant que expressió popular mallorquina. Treballar per les putes és el negoci més catastròfic en el qual hom es pot embarcar. Per aquest cantó seria aplicable a nosaltres. Després de tant de temps som ben conscients de la mena de resultats que donarà de sí el darrer pim pam pum local. Però, és clar, parlem de putes putes.

ESPAI HAYEK - FCO - Altres articles

Catalunya sense toros

Perú i la dolça decadència d'Europa

Tenim un problema que no es diu 4 per cent

Catalunya sota Espanya. Versió lliure

L'endemà de la manifestació

L'altra mà invisible

Tot per L'Alguer... sense L'Alguer

ESPAI HAYEK - FCO - Altres articles

Activitats de la FCO