Més lluny de l'exemplar model alemany de caixes

Jordi Lleyda

08-02-2010

Sembla que, a reserva de sorpreses finals en dues caixes, aviat es formalitzaran els acords de fusió a 3 i a 4 perfilats el segon semestre del 2009. Veurem quin grau de concentració quedarà. La Caixa, ara amb el seu 63% dels actius totals de les deu caixes catalanes, l’augmentarà molt fins vorejar, en tres anys, el 70-72%.

El magma Catalunya/Tarragona/Manresa mantenia el 20’5% de quota de mercat, que baixarà i molt en 3 anys després de la fusió. Tant per l’allunyament de clients com per l’aprimament d’infrastructura comercial que volen fer. Baixar la quota de mercat al 15% en 3 anys vol dir fer una fusió costosíssima per tenir el mateix volum, relativament, que ja tenia, sola Caixa de Catalunya. Mals averanys. S’haurà perdut, ràpidament, pel camí de la fusió, la potència de les dues caixes de Tarragona i Manresa.

I el supermagma Sabadell/Terrassa/Girona/Manlleu, que aplegats freguen el 9% dels actius de les 10 caixes catalanes, tindrà una evolució similar: pèrdua de volum, de potència, de xarxa comercial... En el millor dels casos serà només del 20%, una cinquena part. O sia, en 3 o 4 anys només mantindrà el 7-7’2% de quota. Un altre mal negoci. Haurà “desaparegut” la potencia de l’actual Caixa de Girona (2% de quota).

Les “sinèrgies” famoses teòricament són i seran clarament negatives. I el nivell de concentració  augmentarà molt, com mai, a favor de La Caixa. És la gran guanyadora d’un procés polític de fusions on no hi participa. La manca de cooperació real és el gran dèficit voluntari, això sí, de nou caixes catalanes. Cada caixa manté el seu propi centre i personal informàtic o ha externalitzat, amb la seva estricta dimensió, sense gaudir de les reals economies d’escala que es produeixen amb el model alemany, realment cooperatiu. Per què no han fet un centre informàtic propi conjunt? Per què no han externalitzat amb els mateixos proveïdors per aconseguir millors preus, de manera important? Per què no s’han posat d’acord per a crear una financera, propietat de les nou caixes, per a facilitar crèdit petit al consum? Per què no han creat una companyia d’assegurances conjunta, potent i independent de les pressions dels directors de torn? O una Societat de Taxació moderna, gran, independent de veritat, i que no pugui rebre pressions com les de la bombolla immobiliària? Les caixes catalanes no han cooperat en res significatiu, en res important. Per interès personal, espuri, dels directius. Ha estat el seu gran dèficit i la causa dels seus problemes, a més de la demora. L’expansió –suïcida en alguns casos, per fer-se de manera exagerada i els darrers anys de la bombolla- a la resta de l’Estat, amb la idea –sense base i les pèrdues i fallits ho demostren- de fer les Amèriques a les Canàries, a la costa andalusa o valenciana, a Múrcia,... s’ha saldat amb enormes pèrdues. Però s’integren en el balanç global de cada caixa i així passen d’amagat.

Però es que amb el nou mapa que s’albira, després de les fusions, tampoc no s’ha plantejat cap tipus de cooperació, indispensable per a poder oferir preus i serveis competitius.  Els presumptes “líders” de les noves fusions tampoc volen cooperar de veritat i deixaran perdre una nova i, segurament, la última oportunitat. Mentre, superior concentració, menys pluralisme d'oferta. A La Caixa, al Banc de Sabadell, al BBVA i al Banco de Santander ja s'omplen les butxaques.

En canvi, els alemanys, rigorosos sempre, segueixen impàvids amb el seu potentíssim model  de caixes d’estalvi: les “Sparkassen”. Un model cooperatiu, de col·laboració real, a nivell de cada land i amb supervisió real pública. Alemanya  té encara 432 sparkassen, deu vegades més que a l’Estat espanyol, quan la població alemanya no arriba a doblar l’espanyola. Al petit estat d’Essen hi ha encara 34 caixes diferents; a Baden-Württemberg, 54 , o a Baviera 75...  En base a què? A la cooperació i l’especialització.  

No hi ha competència territorial, de manera voluntària. No es dupliquen o tripliquen xarxes, caixers automàtics, tpv’s , etc. Però a nivell de cada land hi ha, propietat de les caixes del land, potentíssimes institucions de crèdit hipotecari, de crèdit industrial, d’assegurances, de finançament del comerç exterior, centres de formació comuns, centres informàtics comuns, etc. I les operacions de crèdit per import elevat només són tractades per les institucions comunes, amb la qual cosa el risc es compartit, i l’anàlisi de la viabilitat creditícia resulta molt més rigorós que el que coneixem per les nostres contrades.

És una qüestió de voluntat de cooperació, per racionalitat econòmica, però no sembla, tampoc ara, que es vagi pel camí recte del rigor, la independència, la cooperació  i l’assumpció compartida de riscos. Ni del pluralisme, quan ací anem -de manera suïcida- vers la concentració financera.

ESPAI HAYEK - FCO - Altres articles

Catalunya sense toros

Perú i la dolça decadència d'Europa

Tenim un problema que no es diu 4 per cent

Catalunya sota Espanya. Versió lliure

L'endemà de la manifestació

L'altra mà invisible

Tot per L'Alguer... sense L'Alguer

ESPAI HAYEK - FCO - Altres articles

Activitats de la FCO