L’espill mallorquí (2) La millor versió del PP

Xavier Batalla

12-08-2010

Una de les coses que ha de saber tot català quan aterra a Mallorca és que cal perseverar en allò del “només sé que no sé res”. L’aprenentatge en terreny mallorquí és summament lent, com la calma que regna per la illa. Això porta indefectiblement a començar per allí on rarament faria una ment catalanista: a gratar per la banda del Partit Popular.

A Mallorca el PP representa prou bé els matisos que conformen la societat mallorquina. Aquestes sigles res tenen a veure amb el que passa per Catalunya, on serveix de refugi a gent al servei més o menys descarat del nacionalisme més espanyolista. Durant molt de temps el PP Balear ha brandat amb prou orgull la bandera del mallorquinisme. Fou en Canyelles qui va saber incorporar aquest segell en la seva formació i que durant molt de temps hi ha residit de forma subtilment combinada amb d’altres paràmetres. Això, entre d’altres coses, va significar guanyar un bon tros de pastís electoral, que era predestinat a rondar exclusivament en l’òrbita d’Unió Mallorquina. A la primera legislatura, al 1983, arriben als 21 diputats. El nas polític d’en Canyelles va fer possible que la xifra no fes una altra cosa que créixer en les successives eleccions, oscil·lant entre els 28 o 29. Això és: fregar les majories absolutes. La visió –i habilitat- del personatge significà de retruc la primera crisi per a Unió Mallorquina, que en teoria havia de liderar la via nacionalista a la illa.

Al PP Balear avui l’estalonen varis elements. Gairebé trenta anys d’activitat no passen de franc per a ningú. Un PP (aleshores, Alianza Popular) en els seus inicis més preocupat per sobreviure que una altra cosa, facilità molt la vida a la versió que començà a rodolar per les Balears. Sembla que hi havia tant de marge aleshores que a Mallorca estaven orgullosos del perfil propi que podien marcar, tant portes endins com portes en fora. A Madrid, vistos els resultats, deixen fer a un dels pocs enclavaments on l’organització assolia un èxit rere altre, mentre que el balanç obtingut a Espanya era més que fluix.

L’arribada de n’Aznar redimensiona la política espanyola, perquè ho tensa tot des d’un punt de vista nacionalista molt espanyol, que deixa poc marge a altres sensibilitats. I aquí comença una mena de tenalla que afecta negativament tant al que hom coneix vulgarment com a nacionalismes perifèrics com el particularisme que pot representar la facció del PP a les Balears, amb la seva arrel mallorquina.

Al PP Baleàric hi ha la intel·ligència, el gruix polític i el rodatge suficient com per deixar Catalunya dins un principi d’eclipsi polític. Però la influència rebuda des dels òrgans centrals ha supeditat tot aquest geni i la força resident a Mallorca per quedar sotmesa a un bé superior anomenat “els interessos de partit”. I aquest canvi de rumb arrenca de forma dramàtica quan esclata l’afer del Túnel de Sóller. S’hi veu implicat l’aleshores president Canyelles just en el moment que n’Aznar prepara el seu assalt a la Moncloa. El líder espanyol no vol que cap rastre d’escàndol pugui aturar la seva cursa cap a la presidència d’Espanya i obligarà al propi Canyelles a dimitir. Aquest fet serà clau en l’esdevenidor del partit a Mallorca. Apareix a la superfície de forma molt crua què és el que pot donar de sí el mallorquinisme dins d’una estructura que, entre d’altres coses, també prioritza la reconstrucció d’un discurs nacionalista propi.

A les Balears també s’hi donen altres fenòmens als quals cal ser molt sensible i tenir capacitat de reacció amb prou agilitat. Cal tractar molt en clau mallorquina els reptes que plantegen els corrents migratoris, el dèficit fiscal, la crisi, la globalització, les noves tecnologies, l’estat del benestar, la cursa cap a l’excel·lència, la cultura de l’esforç, la regeneració política... Hi ha tota una bateria d’oportunitats, que si no poden tenir resposta immediata i en clau estrictament mallorquina també poden significar el principi de la fi.

És molt saludable anar a la cerca d’aquest substrat mallorquinista que avui encara aguanta amb prou solidesa. És molt enriquidor i el grau de sintonia que sorgeix és tan gran com insospitat. Això vol dir, també, començar a lluitar contra aquesta plaga de prejudicis que avui potser beneficien artificiosament a una minoria però que deixa tantes i tantes oportunitats malmeses, ja siguin per aquí o a Mallorca.

compartir a: 
             

ESPAI HAYEK - FCO - Altres articles

El perill del populisme banal

Participació directa a Europa!

La transició ja ha començat

Eleccions municipals: estat de la qüestió

No és l’hora de les mitges tintes

Els límits de l'ensenyament

Nous reptes, mous ajuntaments

ESPAI HAYEK - FCO - Altres articles

Activitats de la FCO