Zapatero, per fi la fi

Marc Gafarot

30-09-2011

Avui dia tothom ho fa. Ni els mateixos membres del seu partit s'estan de befar i menystenir tan poca cosa. És allò tan mesquí que els castellans en diuen "hacer leña del árbol caído". Ara és molt fàcil insultar-lo, renegar d'antigues filiacions i per sobre de tot oblidar-lo. Ell, que aviat no serà ningú i que fa temps que ha caigut del pedestal dels triomfadors, ja fa temps també que no rep reverències ni lloances gratuïtes. No per ser habituals aquests comportaments deixen de ser lleigs i vulgars, massa vulgars, fins hi tot en aquests temps d'incertesa, mediocritat i foscor. Denoto certa moralina en el text, i no obstant, no demano disculpes.

 

Per vulgaritats, les seves, ens diria no poca gent d'orientació no necessàriament conservadora i per faltes de rigor i de veracitat també. D'això, els catalans en podríem donar mostres de fe i de penediment també. Aquest home d'aparença oberta, flexible i de tarannà plàcid ha viscut (i ha generat parcialment) els moments de màxima tensió institucional des de la sortida forçada d'un grup de guàrdies civils del Congrés de diputats. Alguna responsabilitat en deu tenir aquest pobre desventurat i tots aquells que hi confiaren. Aquests ara amaguen el cap sota l'ala i la desmemòria la duen per bandera. Visca la hipocresia.

 

De ben segur que molts diran que, de les tempestes, la dreta espanyola, tan fatxenda ella, en té una gran responsabilitat i que la seva actuació ha sobrepassat en innombrables ocasions els límits de la correcció política i de la lleialtat institucional necessàries. Cert, però qui a aquestes alçades, de seny diríem eixerit, podia confiar que la dreta carpetovetònica havia canviat? Que no en tenien prou amb tot el segle XX o amb la majoria absoluta d'Aznar per adonar-se de qui són aquests de la dreta hispana i què fan i deixen de fer? Com deia aquell, Franco va morir al llit i això deixa uns pòsits que més d'hora que tard s'acaben encomanant a tot el vi. L'esquerra espanyola, en general, i Zapatero, en particular, han estat corresponsables d'un greu clima de crispació que ha acabat enterbolint les relacions polítiques a l'Estat i que ha alterat una convivència no necessàriament bona però efectiva. Ara bé, això és cosa dels espanyols i a mi, sincerament, m'ocupa ben poc temps.

 

Recordo la frase que a principis del 2004 després d'una roda de premsa a Brussel·les em va etzibar un socialista català, passat després per la Moncloa com ou massa cuit i que ara, gràcies a personal com el protagonista de l'article i d'altres, ho ha deixat anar tot i ha guillat cap a la privada: "És el menys dolent que tenim, però no serveix per a res". És clar que en aquell moment ningú, ni tan sols un optimista impenitent com ell mateix, somniava que Zapatero ocuparia La Moncloa. Llavors era Bambi o ZP, ja que els socialistes no volien veure's afectats per la desfeta altament possible d'aquest homenet de Lleó. Doncs bé, la política com el futbol també presenta sorpreses i la Lliga se l'acabà enduent l'amic ZP. Mai una bomba i la seva gestió hauran fet un servei tant dolent a la democràcia i a la convivència entre les persones. Més que unir en el dolor el terrorisme va aprofundir en la divisió entre els espanyols i en això els que sempre perden més són els de l'espècie catalana. És normal, ja que, de dretes o d'esquerres, ells són d'una tribu i nosaltres d'una altra. Païda la tragèdia, per al Zapatero president tot foren agraïments, lloes, homenatges. El seu suposat talante fou elevat a categories mai sospitades i aquest pobre home cregué als aduladors i perdé, si mai els havia tingut, el sentits noucentistes de la mesura i del seny. Va tenir la gran sort de trobar-se davant d'un PP desconcertat i tremendament arrauxat que despertava grans pors entre les majories de centre de l'Estat. Els mateixos que ara faran president Rajoy però que llavors no suportaven la fugida cap a l'extremisme d'un PP que feia només quatre dies es presentava com el centre reformista. I així ell va anar trampejant i va tornar a guanyar unes eleccions on la seva gran virtut fou negar la crisi i deixar anar perles que a Islàndia et col·loquen a la banqueta, no de la reserva, sinó dels acusats: "la meva pitjor data d'atur serà millor que la millor d'Aznar" o "ja hem superat Itàlia i aviat ho farem amb França". N'hi ha més d'exemples, però no cal seguir ni burxar. El que més greu em sap és com ens va rifar com a poble i com va poder anestesiar la intel·ligència d'una ciutadania mentre ens deia allò tant barroer de "que viene el PP".

 

Per fi tot ja s'ha acabat, o és ben a punt, i aquest pobre home tornarà d'on mai havia d'haver sortit, de la ciutat on va fer una carrera de dret en vuit anys i on va ser endollat a la facultat, i qui sap si en el títol, per l'amic del seu pare. Tot això ens ho comentava un antic governant socialista que des de bon principi va veure la llum de tot plegat i no es féu massa il·lusions. La setmana vinent podem parlar de Rajoy, però per fortuna aviat ja no ens caldrà parlar del susdit i de les promeses incomplertes i de l'art tan covard i amanit de la farsa, de quedar bé amb tothom per no quedar bé amb ningú. Llarga vida al ciutadà Zapatero i que mori i s'enterri el polític.

compartir a: 
             



ESPAI HAYEK - FCO - Altres articles

Les padrines de l'11-S


Dones: igualtat i discriminació


Sobre l'efecte Reagrupament


Alemanya gira cap al centre-dreta


Petit comerç i llibertat d'horaris


Fer feina per les putes


Els pamflets de Riurau


ESPAI HAYEK - FCO - Altres articles

paginació
first  prev 16 17 18 19 20 21 22 next 

Les padrines de l'11-S 26-10-2009

No cal allargar-se massa per explicar que l'11 de setembre de 2001 va ser un…

Dones: igualtat i discriminació 19-10-2009

Els dies 16 i 17 d'octubre la ciutat de Barcelona ha estat la seu del…

Sobre l'efecte Reagrupament 12-10-2009

S'ha especulat molt sobre quin impacte tindrà l’aparició de Reagrupament en el panorama polític català. …

Alemanya gira cap al centre-dreta 05-10-2009

  La socialdemocràcia està en crisi arreu d’Europa. Està essent literalment escombrada a nombrosos països.…

Petit comerç i llibertat d'horaris 28-09-2009

En aquesta Catalunya en canvi i transformació que ens toca viure hi ha un conjunt…

Fer feina per les putes 21-09-2009

El socialisme barcelonauta sempre ha anat una mica passat de rosca quant a dosis de…

Els pamflets de Riurau 14-09-2009

  "(...) de què són acusats els economistes? (...) Quan rebutgem la subvenció, de rebutjar…

paginació
first  prev 16 17 18 19 20 21 22 next 

Activitats de la FCO

Imatge de Activitat

Intervencions a la taula rodona “El paper de la banca en temps de crisi”



El Grup Hayek va néixer el desembre de 1996, a partir d’una inquietud compartida en aquell moment per una colla de persones al voltant dels trenta anys d’edat. Ens sentíem motivats per unes carreres professionals que tot just començàvem, i molt inclinats cap a la iniciativa empresarial. Sobretot ens caracteritzava la forta il·lusió per la llibertat, però al mateix temps ens confessàvem preocupats per l’excessiva apatia, autocomplaença i sobreprotecció de la nostra societat.

SOM UN GRUP

Perquè creiem que en una societat fonamentada en valors de llibertat només a través de la lliure unió de voluntats es poden fer sentir les pròpies opinions.

SOM LIBERALS

Creiem que la llibertat ha de ser el valor suprem que informi qualsevol societat. Ens reclamem partícips d'una tradició ideològica que s'arrela en la història d'Europa i que fa de la defensa dels drets naturals de l'home l'objectiu últim de tota forma de govern. Refusem qualsevol forma de col·lectivisme gregari i anhilador de les capacitats de qualsevol persona.

SOM PROFESSIONALS

Volem posar de manifest que la nostra millor aportació a la societat que volem és el nostre treball quotidià, sense cap més aspiració que la de ser uns professionals de les nostres respectives activitats, tècnicament preparats i socialment conscients. Reivindiquem el paper del ciutadà compromès amb la seva comunitat, un compromís que ha de ser el motor d'una societat civil dinàmica i amb projecció de futur.

SOM CATALANS

Tota persona neix en una comunitat determinada, a la qual contribueix amb el seu esforç. Ens proclamem ciutadans d'una nació que ha fet de l'amor per la llibertat una constant.