Els Jocs Olímpics de la por

Bernat Dedéu

16-07-2012

La simbologia dels Jocs Olímpics ha estat, fins fa ben poc, un dels últims reductes de la filosofia romàntica del pacifisme. Però la idea (nostàlgica) d’una competició esportiva regida pel culte a l’individu, que oblida nacions i estats per viure en un nou espai de creença només regit per la suor col·lectiva, ja fa temps que ha quedat desfasada. És bonic i útil llegir l’última perla de Peter Sloterdijk (Has de canviar la teva vida, Pre-Textos) per recordar els primers escrits del baró Pierre de Coubertin. Aquest visionari parisenc no va ser solsament l’amant dels saltirons i l’esgrima aristocràtica que l’olimpisme ens ha venut amb vista. Coubertin fou el principal inspirador d’una ideologia anomenada Cristianisme muscular, que –mitjançant l’esport i la higiene– pretenia assolir la màxima purificació de l'individu. Les reticències que la majoria d’estats europeus van tenir envers els Jocs van ser més fortes als països on la religió tenia un pes ben específic (com Grècia, en un primer moment) o en indrets com Alemanya, on alguns ja tenien el seu particular pla de purificació sanguínia...

La religió muscular no ha fracassat en la seva inspiració totalitària. La metafísica de l’exercici, recorda Sloterdijk, ha arribat a la condició de culte global més enllà dels estadis olímpics del planeta. La podeu observar en la majoria de gimnasos d’Europa, que han passat de ser edificis on l’esport es practicava en la intimitat, a tenir un aparador de cristall on l’observador anònim pot esguardar sense problemes el ramat. El nou cristianisme del cos és més catòlic que mai; és a les cintes automàtiques de tot el món i a la testosterona dels corredors que omplen els parcs de Nova York i Barcelona. La democratització de l’exercici, que hagués horroritzat al purista Coubertin, ha fet que l’esport oficial hagi perdut part de la seva mística. Per altra banda, la majoria de recordmen ja han arribat al límit de la fisiologia. Sense el dopatge, l’esport olímpic ha entrat en una zona d’espectacle que ja és difícilment traspassable. Hipòcritament, la societat que exigeix impossibles als esportistes continua volent ser pura, i els demana que només emprin les forces naturals per aguantar l’esforç del seu art.

Coubertin volia convertir les ciutats olímpiques en santuaris de la pau, i l’esport en una zona apolítica de creixement religiós. Novament, el fracàs ha estat total. Londres ja és envaïda per 17.000 soldats anglesos abillats amb el mateix equipament que gasten els seus companys d’Afganistan. El Tàmesis ja té palplantat a l’aigua el buc HMS Ocean, un dels vaixells més grans del món, equipat amb míssils de guerra i una tripulació de 800 marins a punt pel combat. La despesa dels Jocs ha passat de 3.000 milions de pressupost inicial a 11.500, xifra que creixerà perquè l’empresa de seguretat G4S s’ha confessat incapaç d’assumir les demandes de seguretat exigides pel govern britànic. Per altra banda, el show esportiu que posarà Londres als ulls del món, paradoxalment, ha provocat que masses de londinencs aprofitin els Jocs per abandonar la ciutat. De fet, fa pocs dies vaig ser als seus carrers, on corria una misteriosa brama, a partir de la qual era millor guillar de la ciutat perquè el metro tenia tots els números de col·lapsar-se a l’agost. El fenomen més global, vés per on, és el menys ciutadà.

Aquesta sobredosi militar no respon únicament a la ja coneguda por bushiana vers el terrorista omnipotent, enemic de la civilització. També implica, i el fet és molt més rellevant, la irracionalitat i tossuderia del món occidental per aconseguir, costi el que costi, un esdeveniment esportiu absolutament immunitzat, aïllat contra qualsevol interferència aliena. Mantenir la idea romàntica d’uns Jocs que no pateixin cap contaminació moral, cap atac químic (sigui intravenós o amb bomba fètida), i que els habitants del món civilitzat continuïn mantenint la idea d’una pau universal momentània cada vegada es farà més difícil. L’orgull d’occident en no acceptar la fi d’aquesta seva última religió mostra quines són les seves principals febleses. Per mantenir aquesta ciutat de cristall d’esportistes immaculats caldran catedrals cada vegada més costoses. Coubertin volia una religió. Però només ha creat tones de feligresos que escampen la seva suor dopada per tot el món. La majoria de pretensions puristes per fer l’home millor acaben d’aquesta manera. És més fàcil veure’n les febleses.

compartir a: