Bàrbars al jardí

Enric Vila

24-07-2012

Com més voltes hi dono més trobo que la cultura de les hipoteques era important, i que la popularització del somni de tenir un pis o una casa amb jardí era la clau de volta d’un compromís delicadíssim entre el localisme i el cosmopolitisme, entre el territori i el mercat. Mentre que el concepte de propietat material va lligat a la construcció d'una vida arrelada a un lloc concret, la globalització dels mercats va lligada a la idea de volatilitat i fluïdesa, a la potent imatge del progrés que Henry James descrivia a través dels hotels de luxe: les habitacions són sempre les mateixes però els ocupants són sempre diferents.

El somni de la casa amb jardí, o del pis a la ciutat, era la clau de volta del sistema que està en crisi. La banalització de la figura del propietari havia esdevingut un parallamps magnífic que absorbia no sols les tensions socials, sinó també els conflictes de caire internacional -si mes no entre els Estats més rics, que són els que creen els conflictes grossos. Ser propietari et lligava a un territori i a una jerarquia –com s’està veient ara amb els senyorets de les finances-, però aparentment et donava aquella seguretat davant de la incertesa que cal per viure amb llibertat. Per això s'hi apuntava tanta gent: la casa, el niuet, la llar, era el pilar de la societat de consum inventada pels nordamericans, la base de la qual no és la capacitat de produir -com en la vella societat burgesa volatilitzada per Hitler- sinó la capacitat de comprar.

Encara que sembli paradoxal, la destrucció dels ideals de llibertat que encarnava l’aspiració de tenir una vivenda en propietat trenca el pacte postmodern segons el qual el lloc no era important i per tant el nacionalisme no tenia cap sentit. Des de Hitler, la noció de territori ha estat reprimida. Els territoris -i les fronteres- existien igualment; les llengües continuaven sent mercats, però es pretenia que tot això no tenia importància o que cada vegada en tindria menys. Per evitar conflictes havíem reduït els ideals de llibertat –i tot allò que s’hi pot associar- a la casa amb jardí. A canvi que la gent no perseguís les seves dèries a través d'una ideologia o d’una ètnia o d’una religió o d’un clan familiar, els estats occidentals prometien una caseta amb jardí.

Ara que probablement no hi haurà més casetes amb jardí, només ens quedarà el low cost i Apple per contenir l’enveja, el sectarisme, el ressentiment i el nacionalisme desbocat. Ja veurem com ens en sortirem. Sobretot penso en els catalans, que som l’enveja de mig món i la baula feble del sistema. Només cal veure –i ara que ningú s'ofengui ni es faci el purità- què hem hagut de fer amb el nostre territori per tenir tranquils els espanyols.

compartir a: