El rei, la independència i el president Mas

Ferran Caballero

20-09-2012

És la feina del rei. No l'única, perquè també és feina seva assistir a inauguracions, reunir-se amb altres caps d'Estat de forma més o menys discreta segons el cap i segons l'Estat o anar de cacera d'elefants perquè quan un és rei fins i tot una cacera d'elefants pot ser una cacera de negocis. Però és la principal. Avui com el 23F, el rei és el guardià de la Constitució. I més aviat sembla que els qui el critiquen perquè aquest cop sí que s'ha posat en política no entenen la naturalesa política de la seva tasca fonamental ni la naturalesa del que tenim entre mans. El rei no s'ha d'implicar en debats parlamentaris, però això que tenim entre mans no és un debat parlamentari, sinó el seu final, el final del debat. És un acte fonamentalment polític i fonamentalment violent, en el sentit, en l’estricte sentit, que és la violació, el trencament definitiu i unilateral, de l'ordre constitucional vigent. És normal que algú que deu el sou, la feina i en gran mesura el sentit de la seva existència a aquest ordre lluiti per preservar-lo. I encara més que ho faci qui té el deure, legal i moral, de fer-ho.

La independència és un acte greu i de greus conseqüències. Una gravetat i unes conseqüències que el discurs del rei ni tan sols s’atreveixen a insinuar, però que se suposa que cada cop es faran més evidents. I no està gens clar que tots els qui estàn disposats a cridar en favor de la independència estiguin, a l’hora de la veritat, si és que l’hora de la veritat ha d’arribar, disposats a defensar-la, en tota la seva cruesa i en tota la seva realitat. Per això el debat sobre els números de la manifestació de l'11 de Setembre no és un debat estèril, sinó fonamental. O de fet, i per ser més precisos, només és estèril perquè les discrepàncies sobre les xifres, fins i tot les que hi ha entre els 300.000 i els dos milions, admeten dues lectures radicalment diferents amb conseqüències realment contràries. Com a l’acudit de l’Eugenio, hi ha els qui pensen que són trigèmins i els qui creuen que només és un nen molt mogut. Hi ha els qui creuen que cada dia hi ha més independentistes i que cada dia n’hi haurà més i els qui pensen que tenim la mateixa minoria de sempre o una minoria molt semblant a la de sempre però molt més convençuda, molt més moguda i amb molt més suport mediàtic i institucional.

Potser Rajoy té part de raó quan diu que el president Mas s’ha deixat portar pels esdeveniments. Mas va plantejar el pacte fiscal com l’objectiu principal de la legislatura i ara el pacte fiscal ni sembla possible ni sembla suficient. La realitat té aquestes coses. Sovint els pobles són més forts que els seus dirigents, els governats acostumen a ser ingovernables i per això hi ha ocasions, estranyes i incòmodes, autènticament extraordinàries, on deixar-se arrossegar pels esdeveniments és la decisió més valenta i responsable que pot prendre el governant. Valenta i responsable perquè implica assumir com a pròpia la responsabilitat d’un procés que no es controla i respondre, davant les urnes i davant la història, dels efectes imprevisibles d’uns actes que ni tan sols són els seus. Jo dubto que el nostre sigui un d'aquests moments. I per això crec que tot el que podem esperar d’un partit que vol governar i que per això no està disposat a declarar-se obertament independentista és que delegui l’elecció en els ciutadans. Que aposti pel "dret de decidir" i plantegi la futura convocatòria d’un referèndum d'autodeterminació. Però potser el que caracteritza els grans líders és la seva habilitat per ensumar els moviments de la realitat, la direcció dels temps, i la seva capacitat de ser els més ràpids corrent a favor del vent. Si la realitat s'equivoca, la culpa serà del president Mas.

compartir a: