Catalanisme(s) i valencianisme(s)

Ferran Sáez Mateu

09-11-2009

El cas Gürtel, la dimissió de Ricardo Costa i, en general, el malestar que hi ha ara mateix en el si del PP ha fet pensar alguns valencianistes de pro que, ni que sigui de retruc, no tot està perdut a la seva comunitat. Si més no, he llegit un parell d'articles d'opinió que anaven en aquesta direcció. No parlo d'aquell valencianisme de matriu pancatalanista i ultraesquerrana que representen alguns dels hereus de Joan Fuster, és clar, sinó d'un altre món que, per simplificar molt, potser massa i tot, se situaria entorn del Bloc. Un valencianisme que entén que entre el Principat, el País Valencià i les Illes hi ha una indiscutible unitat cultural, però una discutible unitat política, ni que sigui com a remot projecte de futur. Un valencianisme que sap que parla una llengua que es diu català, però que no vol ser una simple regió meridional de Catalunya. És complicat, tot això. Alguns, en tot cas, dibuixen aquest panorama amb un pinzell gruixudíssim, com si al País Valencià només hi hagués dues opcions: ser maulet o ser del PP. Pot semblar que estic exagerant, però desgraciadament no és així. Conec molta gent que ha defensat durant molts anys aquesta dicotomia forçada i ridícula. I així els ha anat -i així els va- és clar. Fa pocs dies, convidat pel meu bon amic Eliseu Climent amb motiu dels Premis Octubre, vaig parlar amb un parell de notabilíssims intel·lectuals valencians realment escaldats per aquesta contraposició sense sentit.

Val a dir que la tragèdia dels diferents valencianismes polítics i culturals està emparentada amb les vicissituds històriques del nacionalisme català, però en cap cas resulta detectable una simetria significativa. El fet més cridaner, òbviament, és que no existeix cap partit semblant al nacionalisme majoritari que a Catalunya representa CiU. Jordi Pujol ho explica perquè, en el seu moment, ni Fuster ni els seus acòlits van voler entendre dues coses: la Geperudeta i els casals fallers, és a dir, la naturalesa específica de les classes populars del país, que ara voten majoritàriament al PP, elecció rere elecció. Ni una cosa ni l'altra els semblava estèticament prou homologable, a Fuster i companyia. Potser l'admirat Vicent Andrés Estellés fou l'únic capaç de reflectir en la seva poesia un món que, cap a final del 1970, encara podia haver acabat en un cantó (el del valencianisme) o bé en un altre (el de l'espanyolisme). En la mesura en que en aquella època la llengua encara estava viva, no hi havia res perdut. L'any 2009 les coses han canviat enormement. Les sempre enganyoses enquestes sobre "el coneixement" de la llengua diuen una cosa; l'ús real de la mateixa una altra, dramàticament diferent.

Tant si l'erosió del PP valencià genera, a mitjà termini, un canvi favorable al valencianisme com si no, convindria repensar seriosament determinats conceptes de fa 30 o 40 anys que ja no valen. La majoria són d'arrel fusteriana i estan inevitablement impregnats per aquell marxisme decoratiu i circumstancial que va propagar el mestre de Sueca. Aquelles anàlisis ja no tenen vigència i, a més, suposen una important interferència. El canvi de perspectiva que, al meu modest entendre, caldria començar a explicar a la classe mitjana valenciana es basa en la següent premissa: l'eix Madrid-València, que Aznar va sufragar generosíssimament des del 1996, només era un carreró sense sortida basat en amuntegar totxos i encarregar edificis sense funcions clares a l'arquitecte Calatrava. El futur del País Valencià passa per una entesa honesta amb Catalunya i la resta de territoris de l'arc mediterrani, sense necessitat que ningú se subordini a ningú. Si s'admet majoritàriament aquesta premissa, la unitat cultural d'aquells països que va forjar Jaume I ja no semblarà cap excentricitat als actuals votants de la dreta espanyolista. I la unitat política, encara que sigui a molt llarg termini, des d'una perspectiva inconcretament generacional, tampoc. Però això ja és una altra història: l'important és tenir clar per on convé començar a treballar. Dic això perquè alguns encara no ho han entès.

Enviar