Els anglesos emprenyats (carta des de Londres)

Enric Vila

27-11-2009

Estimats Lluís i Macià,

Fa dies que no puc obrir els diaris sense somriure. Els anglesos estan emprenyats. S'han pres molt malament la designació del polític flamenc Van Rumpuy com a primer president de la UE. El pinten com un totxo amb sort. Recorden que només ha servit per omplir buits de lideratge i mantenir acords de compromís, i diuen que no té capacitat d'iniciativa.

El nomenament de Lady Ashton tampoc no els satisfà. Que la baronessa dels Uphollands sigui la ministra d'afers exteriors del nou gabinet europeu els sembla més un càstig que no pas un premi de consolació. L'altre dia un articulista s'hi referia com "la dama dels Ferrero Rocher". No us penséssiu que la comparava amb aquella lleona glamurosa de l'anunci que no acabes de saber què es menjarà primer, si el bombó o els atributs del xòfer. Més aviat suggeria que serà l'hostessa que Van Rumpuy enviarà amunt i avall amb la safata de bombons per suavitzar les relacions entre els líders europeus -no pas mundials.

La impertinència amb què els anglesos parlen d'Europa (aquesta impertinència que anomenen ironia), no m'ha sorprès gens. M'ha impressionat més la crueltat que gasten amb la seva baronessa, tot i que Lady Ashton sembla més una tresina rica de Barcelona, interessada en qualsevol collonada, que no pas una baronessa.

Resumint, els diaris no veuen clar que dos "pigmeus" de la política que no han estat votats, ni han guanyat mai unes eleccions, tinguin dret a representar els anglesos. Alguns columnistes parlen d'insult. Un titular de l'altre dia, deia: "Lady Ashton no ha estat mai votada per cap càrrec". La comèdia de la democràcia els queda bé, als anglesos, perquè la coneixen i no necessiten mitificar-la ni portar-la a l'extrem. Aquí la gent s'estima i no cedeix a qualsevol analfabet la seva llibertat. Mira que el lumpen anglès és una desferra. Una cosa que aprens a Londres és que l'anglès pobre i espellifat té menys densitat humana que la majoria d'immigrants. Crida l'atenció perquè, a Catalunya, les arrels solen donar una base extra, al català de generacions. Aquí sembla que accentuïn la desgràcia dels pobres. No obstant, es nota pels diaris populistes -perquè exploten aquest sentiment-, que els anglesos necessiten emmirallar-se en alguna idea d'excel·lència, quan es tracta de política, per miserable que sigui el seu dia a dia.

Així doncs, els nomenaments s'han presentat com un veto d'Alemanya i França a Tony Blair. La interpretació és que les dues potències han preferit donar peixet a la burocràcia que donar el comandament d'Europa a un líder capaç de projectar-la al món amb força i decisió. Alguns diaris retreuen a Gordon Brown (que és un sòmines com una casa), que no defensés Blair amb més contundència. Em sembla que Brown va fer el lluç. Per por de no obtenir res, va vendre la candidatura de Blair pel càrrec de la baronessa; es va precipitar, i ara els anglesos quedaran relegats als Ferrero Rocher mentre França i Alemanya es reparteixen càrrecs menys vistosos però més importants, com ara la guardiola de la UE.

Els diaris tenen raó quan donen a entendre que França i Alemanya no es prenen Europa seriosament, i que només és un instrument per la seva política nacional. Però als anglesos tampoc no els dol, Europa; els dol veure que han perdut influència. La política de dividir l'adversari va tocar sostre amb la II Guerra Mundial i ara no passen un bon moment. Cada dia hi ha notícies que els recorden que no són el que eren. Ara és una carta al director lamentant que l'ambient del rugby ja no és el d'abans. Ara és una informació del The Times explicant que l'última visita de la reina a les Bermudes, el 1957, va ser molt més populosa que la d'aquesta setmana. Dissabte passat el Daily Mail portava un reportatge de dues planes titulat: "Per què ens vam molestar a combatre Hitler?" El diari es feia ressò d'un llibre que recull el testimoni d'un centenar de combatents de la II Guerra Mundial i les frases eren fortetes: "La nostra cultura se'n va a fer punyetes i ens prohibeixen queixar-nos"; "estem en mans dels alemanys i dels francesos, quina ironia!"; "aquesta terra d'esperança i glòria s'ha tornat una terra de barruts i drogaddictes."

No són queixes de iaios, només. Anglaterra ha perdut la postguerra igual que Catalunya ha perdut el postfranquisme. A Catalunya molts podrien preguntar-se: "Per això ens vam esforçar a modernitzar Espanya?" M'ha fet gràcia descobrir als diaris que els anglesos es miren França i Alemanya amb el mateix estupor amb què molts catalans es miren Espanya. Tan els catalans com els anglesos som víctimes de la nostra doble moral, d'una barreja de mandra i de cofoisme que ha acabat convertint les nostres virtuts en febleses. Tot plegat es resumeix en aquest voler les coses a mitges, pel que tenen de còmodes: els anglesos han volgut viure sempre dins i fora d'Europa, i nosaltres -més desgraciats- dins i fora d'Espanya. L'editorial conjunta que els diaris catalans han publicat defensant l'Estatut m'hi ha fet pensar. En comptes de parlar de la "complexitat d'Espanya", hauria estat més exacte i honest parlar de les nacions oprimides per Espanya. Sobretot si calia omplir-se la boca apel·lant a la dignitat, però què hi farem.

Pel que fa als anglesos, ara paguen haver deixat Europa en mans de França. Els francesos són com els espanyols, que els dones el dit i et foten el braç. Ja el primer error d'Anglaterra va ser abandonar els catalans a la Guerra de Successió. Des que ens van deixar penjats -després de recollir el botí i assegurar-se el control del Mediterrani-, tot Europa ha anat caient en el deliri ultranacionalista i ultraestatalista de la política francesa. En el camp de la sensualitat, els francesos han fet grans aportacions però en el de la política han sigut nefastos per Europa, una fàbrica de pedanteria genocida. Fins i tot els alemanys, que tant havien admirat Anglaterra a primers del segle XX, han acabat, tips de sentir-se menyspreats, acostant-se als francesos. Així, després d'anys i panys vivint en el seu magnífic aïllament, envanits pel cultiu d'una excentricitat que no era altra cosa que la democràcia ben entesa, els anglesos s'adonen que el seu sistema liberal trontolla i que no tenen aliats per sostenir-lo. Han guanyat la batalla de l'idioma, és veritat; però em sembla que els passa com a nosaltres amb el turisme, i també comencen a notar-ne els inconvenients.

No voldria donar la impressió que me n'alegro. Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, la nostra tradició parlamentària i marinera, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet. El sentiment antiburocràtic que els allunya de la UE seria el meu, si no necessités defensar-me d'Espanya. Una mica, però, trobo que ja els està bé el que els passa. Si ens haguessin ajudat al segle XVIII o, als anys 30 i 40, Europa hauria anat millor. Sí, ja sé què em direu, ara. També us escric per fer-vos riure. Però deixeu-me acabar amb una frase de gran periodista: jo crec que Catalunya és una nació molt més important que no ens pensem per la vitalitat de l'ecosistema europeu, i que part de la solució al procés de momificació que pateix el continent seria la nostra independència.

No us emprenyo més. Tingueu cura i paciència. Cada dia us tinc presents.

Una fortíssima abraçada,

Enric

Enviar