El presoner Lluís

Jordi Cabré

09-12-2009

Ja volia escriure aquest article abans que en Lluís sortís de la presó: volia fer saber que es trobava bé. Vaig tenir l’oportunitat de visitar-lo la setmana passada a la presó de Can Brians II, que per cert és un racó de món quasi impossible de trobar, mal senyalitzat i entaforat en un maleït final de polígon. Ara ha sortit d’allí i tothom pot comprovar que fa bona cara, i és el que més em va sorprendre en la meva visita d’advocat (no sóc el seu advocat però amb el carnet del Col·legi tenia l’accés a una visita llarga): m’havien advertit que feia mala cara i no m’ho va semblar gens. Sí que és especialment emocionant haver de no tocar-li la mà a través del vidre, i haver de sentir-lo per l’intèrfon. Però conservava l’humor, i la mirada trapella, i molta esperança. A banda, evidentment, d’una clara tranquil·litat de consciència.

Impacten els murs altíssims, impacten les xarxes espinoses, les portes blindades, el silenci, la solitud, les barreres, els accessos, els llargs passadissos, les distàncies... Però es veu que a la presó madrilenya la cosa era infinitament pitjor. I no parlem del trasllat. Però no em correspon parlar de coses que tenen més a veure amb la causa jurídica, jo només els volia explicar que en Lluís està bé. I que ha escrit, i que escriu. I que ha tingut de vegades dubtes de si ell era en Lluís, i en efecte li vaig confirmar que era en Lluís i que a més era molt Lluís. Quasi diria que ell em va tranquil·litzar a mi. Li vaig donar els records i les abraçades de part de les persones corresponents i vam parlar poc del fons del seu assumpte. Una mica de broma i una sòlida esperança en menjar-se els torrons a casa. Així serà.

Sí que afegiré, però, que una fiança d’1 milió d’euros és quasi tan escandalosa com el tracte rebut ja des de l’inici. És quasi un advertiment de desconfiança extrema, un recordatori que un determinat jutge la hi té jurada i s’esforçarà en demostrar culpabilitats. De fet, una quantia així ja és una forma de voler indicar a tothom que hi ha tema. Com sempre, un judici prematur i paral·lel. En Lluís i en Macià ja són fora i diu que no poden marxar de l’Estat... bé, aturin-se a observar diumenge 13. I veuran que no són en absolut els únics que volen marxar-ne.

OPINIO - Altres articles

El nacionalisme invisible

Enric Vila

Spinoza i la data de Montilla

Francesc-Marc Álvaro

Maragall, el jove

Jordi Cabré

Un poble creatiu

Enric Vila

Ara o mai?

Jordi Cabré

Polls, xinxes i paparres

Vicent Sanchis

És sostenible, la sostenibilitat?

Ferran Sáez Mateu

OPINIO - Altres articles

Activitats de la FCO