"No, we can't?"

Jordi Cabré

16-12-2009

En primer lloc, estic disposat a confessar que no sé si estem preparats per a la independència. Ni tampoc tinc cap certesa sobre el que succeiria en cas de referèndum oficial sobre el tema, tot i que per a mi la seva simple celebració ja seria un avenç. No sé si Artur Mas té raó quan ens parla d’uns estudis que certifiquen el fracàs de l’eventual iniciativa: de fet, és possible que tingui raó i que parli amb ple coneixement de causa. Tampoc no sé si la consulta popular celebrada el passat diumenge serveix com a indicador demoscòpic de cara al futur, ni si un 30% és una participació massa baixa com per a fer extrapolacions. Tot això ho desconec, se m’escapa, no tinc els mitjans tècnics (tot i tenir nas) per a carregar-me de raons a favor o en contra de l’èxit d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació.

Però la veritat m’importa poc. Tenir la raó m’importa poc i certificar dades objectives no crec que sigui l’única missió que se’ns demana. El que més es valora en moments com aquests no són les certeses ni les xifres incontestables, sinó l’actitud. I sobretot la forma de comunicar i de transmetre. Això és el que pot ajudar a reforçar i compartir una il·lusió, o bé el que pot contribuir a desinflar-la. L’actitud d’alguns dels organitzadors de la proesa de diumenge, l’endemà de la consulta, és una actitud que destrueix i desmotiva: m’és ben igual si Alfons López Tena té raó o no, i segurament la té. Però sé que la divisió i l’enfrontament, amb raó o sense, és absurda i destructiva encara que d’altres hagin estat maldestres o sectaris. Quan es deixa una cosa a l’espontaneïtat popular, no es pot pretendre un resultat professional ni previsible ni perfectament ordenat. Ni es pot evitar que de sobte sorgeixin iniciatives legislatives populars que emboliquin més la troca, afortunadament o per desgràcia. El que està succeint en aquest país és el desordre que acompanya qualsevol revolució, encara que sigui una revolució limitada i pacífica. I en moments així és quan les actituds, i no les raons, són les que compten.

Sobre la viabilitat de la independència de Catalunya hi ha una veritat enfrontada a una altra, i que ara mateix no m’interessa gens. Però sí que m’interessa observar i jutjar una actitud enfrontada a l’altra, perquè és d’aquesta actitud que es poden alimentar o esberlar els somnis. I no és el moment per a dir que els partidaris del “sí” no arribaríem a guanyar un referèndum. Per veritat que sigui, per estudis que hi hagi, per certeses que puguin presentar-se. No és el moment de comunicar que aquest país no podrà fer amb el seu futur allò que es proposi. No és el moment del “No, we can’t”. Refugiar-s’hi podria tenir conseqüències terribles per a aquell qui l’abanderi, no perquè no sigui sincer o raonable, sinó perquè la sinceritat i l’objectivitat tenen altres moments. Ja sé que és dilluns al matí. Ja sé que és hora d’apagar la música. Ja sé que sense seriositat no farem res. Però ara no hi ha res més seriós en aquest país que la il·lusió que s’ha creat, la música que hem improvisat i el precedent que hem establert. Vostès mateixos.

Enviar