Revolucions liberals (carta des de Londres)

Enric Vila

18-12-2009

Estimats organitzadors de les consultes,

Primer de tot us vull felicitar per la vostra gesta. Veig molta gent preocupada per la participació o perquè us heu discutit públicament. A mi no em preocupa ni una cosa ni l'altra. A les sectes la gent acostuma a estar d'acord, és obedient i, de vegades, fins i tot s'estima. Als exèrcits, em sembla que també. En la meva opinió, un país ha de ser una altra cosa. En un país ha de circular-hi l'aire i hi ha d'haver espai per a tots els parers i per a totes les passions. Déu me'n guard, de viure en un exèrcit o en una secta, i encara menys en un país de sants.

Un país ha de ser un món en si mateix. Només faltaria que no et poguessis barallar amb algú perquè és "un compatriota". Jo no veig que siguin un problema els independentistes que es discuteixen entre ells, sinó més aviat els catalans que es miren l'independentisme com si fos una ideologia de partit.

L'altra gran preocupació han estat els percentatges. Hi ha gent que esperava xifres més altes, que parla i escriu articles com si un 40 per cent de participació hagués pogut canviar alguna cosa. I no. Un 70 o un 80 per cent sí que haurien canviat alguna cosa, hauria estat una bomba; un daltabaix, tenint en compte que el referèndum no era vinculant i que s'ha inclòs en el cos electoral els immigrants i els joves. Però els daltabaixos necessiten situacions extremes i encara no és el cas. Vull pensar que, fins i tot en una democràcia com l'espanyola, si hagués estat pensable una participació tan alta ja seríem independents o el referèndum s'hauria organitzat d'una altra manera.

La gràcia dels referèndums no cal buscar-la en els resultats, sinó en el fenomen i en el que representa. Des d'acabada la II Guerra Mundial, el poder dels estats no ha deixat d'augmentar. Cada dia hem tingut més burocràcia, més propaganda i més activitats regulades. Si als polítics els costa ser autèntics, si l'autenticitat preocupa tant als polítics, no és només perquè surten massa a la tele, sinó també perquè cada cop tenen menys coses a discutir amb els ciutadans. Per això Sarkozy tracta de projectar una imatge d'heroi més que de polític, per això a Berlusconi li han trencat la cara i per això la Gran Bretanya manté la guerra d'Afganistan tot i que no es pot pagar ni els helicòpters.

Fins el 1945, els estats europeus tenien en la guerra una eina per mantenir la gent cohesionada i desperta i justificar el nivell de control que anaven assolint sobre la societat. Després, com llops disfressats de xai, han anat empetitint els ciutadans i així han podrit els equilibris del sistema. A Catalunya, el fet de no tenir un estat ha comportat un doble problema perquè una cosa era mantenir el país quan la burgesia podia destinar els seus diners a construir un ferrocarril o un Palau de la Música i una altra cosa és fer-ho ara, que tot s'ho queda Hisenda i les decisions importants les prenen els ministeris de Madrid.

La gran cosa dels referèndums, doncs, és que són una reacció; que són una reacció que ens situa al mapa més enllà del nostre problema particular, i que demostra que, almenys a Catalunya, hi ha vida més enllà del sistema. Potser el lector es demanarà què hi té a veure tot això amb la independència. Doncs hi té molt a veure. Els referèndums han demostrat que no hi ha projecte col·lectiu més potent a Catalunya que el de la independència, ni tema que desperti més el nervi democràtic, ni que generi més optimisme i alegria natural -que al final és el que fa progressar els països i dóna ales al mercat. En una democràcia sana, això hauria d'acabar tenint unes conseqüències. La democràcia es va inventar no pas per donar feina als polítics sinó per donar feina als ciutadans; perquè els ciutadans poguessin competir entre ells pels seus valors d'una manera pacífica, per primar la força benefactora de l'amor, si se'm permet la cursileria.

Per això, si ja és gros que un considerable gruix de ciutadans hagi pres la iniciativa i s'hagi posat davant dels polítics, encara és més gros que aquesta reacció l'hagi suscitat la voluntat de separar-se d'Espanya. És el fet que el regeneracionisme vagi de la mà de l'independentisme -com hi va anar del catalanisme a primers del segle XX-, el que és important. Si algú troba que un pal de paller d'un 30 per cent és poc per un país, que s'ho faci mirar. Montilla governa amb un 14 per cent, no sé si m'explico. Evidentment, els polítics cobren per no entendre allò que no els convé entendre, però la meva impressió és que si l'esperit amb què s'han fet les consultes es manté, tard o d'hora hauran de parar l'orella. A Europa, quan no l'han renovat les guerres, l'han renovat les revolucions liberals, és a dir, la força de la gent capaç de defensar els seus interessos concrets dels abusos del poder. Això és el que està passant a Catalunya, a Escòcia, o a Flandes. El que és una ferralla no és el nacionalisme, sinó el nacionalisme d'estat. La democràcia, que és la gran força d'Europa, ha perdut vitalitat i necessitarà nous motors polítics que la revifin. A Catalunya hem trobat el nostre, i no em voldria passar d'optimista, però aquesta vegada em sembla que no ens podrem queixar que la història ens va en contra.

Records des de Londres (on ja no et pots refiar ni del Big Ben ni de la British Arways),

Enric Vila

Enviar