La desgràcia catalana (Carta des de Londres)

Enric Vila

22-01-2010

Estimadíssim Jordi,

Perdona que et torni a distreure amb les meves coses. Ja sé que sóc un corcó i que tens feina. Hi ha dies que la llunyania et fa veure la vida com un camí de roses però hi ha dies molt difícils, que t'enyores, i necessites discutir amb algú per sentir-te acompanyat.

He llegit la teva carta de resposta i l'he penjada al bloc seguint les teves instruccions: sense tocar "ni una coma" (que m'has pres per la guardia civil?). La teva carta està molt ben escrita. Però trobo que no té ni un pam de profunditat. M'ha fet pensar en aquell llibre de Benet sobre Lluís Companys: molt parlar del poble català, molt embolicar-lo amb la bandera, molta llagrimeta i al final res, totes les conclusions equivocades.

Evidentment, encara has de treballar una mica per fer llibres com els de Benet. I per descomptat: Benet era molt més valent que tu. Però hi ha un detall que m'ha fet gràcia. No sé si t'has adonat que t'has posat perfectament d'acord amb tots els "hooligans independentistes" que, segons dius, cada dia m'inflen la vanitat com el globus aerostàtic de Willy Fog.

Si t'he de dir la veritat, ja m'ho esperava. Viure en un país ocupat té aquestes coses. Tothom reacciona amb la mateixa susceptibilitat davant del perill, fins i tot els qui no reconeixen l'ocupació perquè hi tenen massa a perdre -o perquè necessiten una notificació escrita de l'Estat per fer-se'n càrrec. Quan et sents íntimament amenaçat, les crítiques són difícils d'encaixar. Quan has de protegir valors massa essencials, tot ho has de guardar amb formol. És aleshores, estimat Jordi, que la cultura se'n va a fer punyetes. La cultura demana poder veure la vida com una comèdia. La cultura, per desenvolupar-se, ha de tenir garantida aquesta existència tranquil·la, altiva, majestuosa, pacificadora, indiferent davant les imbecil·litats de la gent, que té una llar de foc en una casa de camp anglesa.

Quan la rutina és un calvari, tot s'emmerda; quan els lladres saquegen la casa i esbotzen portes i finestres i la intimitat queda a mercè dels corbs i el vent, el foc perd tot l'encant i s'esvaeix la poesia; per molt prometedor que sigui el fogar.

En una situació d'injustícia flagrant, l'amor i la intel·ligència es divideixen perquè les persones contínuament se senten obligades a prendre partit i a defensar absoluts. Desenvolupar el talent i assolir una mínima harmonia quan no et pots posar al centre de les teves decisions és una empresa difícil. La meva carta pretenia explicar això, a través de l'exemple de París. Volia explicar que la gràcia es perd, quan l'objectiu és sobreviure. A la meva carta no et deia que Benet fos menys patriota que Pla. Jo aquesta demagògia la deixo pels espanyols -pels hooligans de Madrid i pels teus amics set-ciències de Catalunya. Si no et fa res, deixem que les medalles patriòtiques les pengin els neofeixistes i els neocomunistes, i també el senyor Godó, que necessita vendre diaris. A mi el catalanisme no m'interessa, a mi m'interessen els catalans. I sobretot m'interessa la gràcia, que és el motor de la civilització.

Potser trobaràs interessant de saber que, quan va morir Benet, vaig intentar escriure-li un article al diari Avui. Aleshores hi escrivia amb la condició d'explicar prèviament de què parlaria. El cap d'opinió va dir que caldria preguntar-ho a la direcció i la direcció no el va trobar oportú. I què volia, jo? Volia remarcar una obra que crec que explica la seva marginació i que, quan va morir, tothom va passar per alt. Et parlo de L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Volia parlar de la relació entre llengua i poder, i remarcar la valentia de Benet i el preu que havia pagat per no cedir a la propaganda castellanitzadora. Volia parlar de la relació entre el buit que se li havia fet per aquest motiu i el seu caràcter. Volia preguntar perquè cap universitat ha seguit el fil de la seva recerca i remarcar l'esforç que havia fet per bastir un discurs documentat en un país que, per raons polítiques, ha deixat escassa documentació. Ho recordo perquè vaig poder escriure un article semblant al cap d'un any: "Qui ens escriu la història?" (30.4.2009)

Benet va sacrificar tota la gràcia per picar pedra i no li va servir de res. En aquest sentit celebro que hagis evitat la cantarella del matís que m'havies anunciat per e-mail. Cada vegada que em demanen que matisi penso en la inscripció dels camps nazis: "El treball us farà lliures". El matís és com la higiene, és una tasca que es fa a casa. El que compta és la creativitat i la creativitat demana capacitat de definir-se i de sintetitzar. No es pot matisar eternament. No trobes curiós que el mateix espanyolisme que ha impedit al país de tenir una base documental sòlida després exigeixi els documents? Jo aquestes situacions tan macabres només les he vist en les pel·lícules de jueus de la II Guerra Mundial. I una altra cosa: per què emboliques Benet amb la bandera i la hi negues a Pla? Això també ho trobo curiós. Benet era més patriota per què tenia menys talent? Seria confiar poc en el país i en talent, no trobes?

Benet era un home que es pensava que era un geni i que, ja de vell, va haver de dir que perdonava als que li havien fet la vida impossible perquè li fessin una entrevista a TV3. Si em preguntes quin és el meu model d'home, prefereixo Pla. M'ha ensenyat moltes més coses, entre les quals a defensar-me i a donar pel cul. Ara, el fet que Benet em sembli repel·lent no treu que el trobi important pel país. A casa meva, m'han ensenyat a separar les coses. A casa meva m'han ensenyat moltes coses i per això et vaig preguntar pels pares. Tot i que les he llegit, a mi no em calen les memòries de Benet per saber com es vivia a Barcelona durant el franquisme. Jo el poble català del que tu parles no sé què és. Al poble català no l'he vist mai enlloc. Jo el que he vist són els meus pares i els meus avis i els meus tiets, i el dolor que m'han transmès, tot i l'esforç que han fet per dissimular-lo. Jo el que veig són els meus amics i els pares dels meus amics -quan me'ls presenten. La cultura ha de sortir d'una reflexió sobre la vida. El que la vida no t'ha ensenyat, els llibres no t'ho poden fer veure. Per això, sense voluntat d'ofendre, una vegada et vaig demanar pels pares. No per jutjar-los a ells, sinó per jutjar-te a tu i comprendre't millor. No entenc com pots arribar a certes conclusions, després de la descripció que tu mateix has fet del món de Benet.

Observa una cosa: Benet no era el tema principal de la meva carta. La carta et recomanava un article sobre l'ocupació de París perquè el posessis en relació amb la Barcelona que estudies. És un article que toca els mecanismes de dominació que jo tenia al cap quan vaig fer el llibre de Pla i em va semblar que t'interessaria. Com et deia, el drama de Benet ja ens l'explicaràs tu. Només volia ajudar-te a posar en dubte alguns prejudicis que, al meu entendre, no t'impediran de guanyar premis, però sí que et restaran profunditat. Per mi llegir literalment Pla i, en general, les coses del país, demostra una incultura bàsica. És una incultura típica d'aquest país de persones meselles o humiliades. I m'explico: els erudits són un instrument dels estats, per això Benet va fracassar. L'erudició té els seus límits, sobretot en els països que no han gaudit de llibertat de pensament. Sovint, l'erudit basa el seu complex de superioritat en la biblioteca però no hi ha cap biblioteca que ho expliqui tot ni que es pugui conèixer prou bé. Per això, quan l'erudit creu que a la biblioteca hi té guardada la raó, el que hi acaba guardant són les opinions més viscerals dels buròcrates de l'Estat.

En la teva carta em dius que Benet considerava Barcelona una ciutat ocupada i que Pla no; m'ho dius amb aquest aplom tan teu, de noi que s'ha après la lliçó. Si repasses les cartes de Cruzet o les cites del meu llibre de Pla veuràs que això que dius fins i tot es pot discutir amb papers. Amb qui dinés Ridruejo no canvia la tesi del meu llibre, ni d'aquestes cartes. Tot al contrari, confirma que el drama de Benet, igual que el drama de Pla, cal explicar-los partir d'un mateix problema, que és l'ocupació i el paper de nazis (més o més afrancesats) que hi han fet els castellans. I ja callo que et deus estar posant les mans al cap. Gràcies per llegir el meu bloc. Gràcies per inspirar la teva carta en un article meu (Xammar perdona'ls). Gràcies per aguantar la meva monstruosa vanitat. La vanitat és l'amor que la intel·ligència no ha pogut transformar en gràcia, i s'ha podrit. Jo sóc força capsigrany. Però, com he procurat d'explicar, a Catalunya les males relacions entre la intel·ligència i l'amor solen tenir una base política, a més de personal. Tingues pietat, amic meu. No em deixis acabar com el pobre Benet. I ara plego que estic molt ocupat. A Londres tothom em vol conèixer, des que escric aquests articles sobre Catalunya. Quan torni dinem.

Molts records

Enric

Enviar