65 o 67? Aquesta no és la qüestió...

Ferran Sáez Mateu

08-02-2010

Fa pocs dies, l’escriptor, patró de la Fundació Catalunya Oberta i amic Vicenç Villatoro va publicar una columna al diari Avui que em va semblar excepcionalment lúcida. Es referia a les consideracions que s'han fet darrerament sobre la possibilitat d’allargar l’edat de jubilació fins els 67 anys. Més que aclarir els termes del debat, el previsible enrenou mediàtic ha servit per confondre el veritable rerefons d'una qüestió sobre la que darrerament he llegit veritables banalitats, que van de l’estirabot fins a la simple descontextualització del tema. Per això em va sobtar llegir una anàlisi que sobrevolava des de molta altura el confús fangar de l’actualitat no predigerida. “Si endarrerir l'edat de la jubilació –advertia Villatoro- és només un truc conjuntural de l'Estat per gastar menys i ingressar més, malament rai. El debat sobre l'edat de jubilació (…) té més sentit inserit en dos altres debats, més de fons. Un, el principal, és sobre el sistema de valors de l'Estat de benestar, i més concretament sobre la consideració del treball. Un altre, sobre els canvis socials i econòmics que provoca l'envelliment progressiu de les nostres societats”.

Doncs sí: aquests són, sense cap mena de dubte, els referents inel.ludibles, els que no podem ignorar. Paradoxalment, però, són els acabem tractant tangencialment -amb por de prendre mal, potser: són coses que fan de tan mal dir!-. Parlar del valor del treball l’any 2010... uf! Pocs gosarien fer-ho, i probablement rebrien amonestacions severes; la correcció política recomana fer grans apologies de l’oci, no pas del treball. I pel que fa a l’envelliment sense precedents de les nostres societats ensopeguem amb un tema tabú. En la mesura que ens situa davant d’un mirall incomodíssim, d’aquest tema ni tan sols se’n pot parlar. Vicenç Villatoro, en definitiva, va posar el dit en dues nafres enormes.

59, 61, 67? Però de què estem parlant, exactament? A nivell individual, és clar, no és pas el mateix prejubilar-se als 55 que “postjubilar-se” als 75. En tot cas, aquí no estem parlant d’això. Al cap i a la fi, és una qüestió de consens i de majories parlamentàries que els mateixos ciutadans, amb el seu vot, poden decidir. No: aquí parlem, en realitat, d'una altra cosa, però sense gosar pronunciar-la. Efectivament: el fons de la qüestió no és cap abstracció metafísica sinó una cosa tan obstinadament concreta com la viabilitat de l'Estat del Benestar en relació a la jubilació de la generació del baby-boom. Entre el 2025 i el 2030, aproximadament, aquestes persones començaran -començarem- a tenir el dret a rebre una pensió. Estem parlant de milions de ciutadans, no d'una anècdota qualsevol. Hi el Pacte de Toledo, l'aportació demogràfica de la immigració i altres elements a tenir en compte, és clar. Però tot i així els números no quadren ni, amb tota probabilitat, quadraran.

Ens hem de jubilar als 65, als 67 o potser als 95, si és que la salut acompanya? Tots sabem que la qüestió de fons no és l'edat, sinó els mecanismes per fer que les aportacions realitzades al llarg de la vida laboral es transformin en una pensió digna i proporcional a l'esforç que ha fet cadascú. Aquesta és, si més no, la perspectiva liberal. Des de la perspectiva socialdemòcrata, la prioritat rau en la noció d'universalitat de la prestació així com en la seva gestió estrictament pública. Es tracta d'un altre subratllat, d'una altra manera de veure les coses. És d'això, exactament d'això, del que convindria parlar: de dues perspectives que proposen solucions diferents. Després, quan tinguem les coses clares, ja decidirem si comencem a jugar a la petanca, o potser al golf, als 65 o bé als 67.

Enviar