Què és un Estat?

Jordi Graupera

02-03-2010

La setmana passada es van publicar les dades del Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinio de la Generalitat de Catalunya. Com sempre el tant per cent d’enquestats que diuen que a les passades eleccions van votar el PSC és superior al tant per cent dels vots que va obtenir, i el tant per cent d’enquestats que diuen que van votar CiU és inferior al tant per cent de votants que CiU va obtenir. En aquest cas, a diferència del darrer baròmetre, aquesta diferència és superior; i malgrat tot el titular periodístic ha estat que CiU continua per davant, però que la distància entre els dos partits es redueix. Proposo que en el proper baròmetre només s’entrevistin votants del PSC. Així la distància encara serà menor.

Però aquest article ja l’hem fet tots vàries vegades. I, al capdavall, si alguna cosa ensenya el baròmetre és que la confiança en els polítics -i dedueixo que en les seves enquestes també- està sota mínims. El sistema de representació de la nostra democràcia fa aigües. En part és culpa dels governants, però en part és culpa de la tècnica, del sistema.

Aquest article també l’hem fet tots vàries vegades. Els baròmetres comencen a ser massa avorrits, i les tendències previsibles: la immigració preocupa transversalment, però no és el problema més important. L’atur i l’economia són el quid de la qüestió, però no es detecta ningú que pugui solucionar-ho a curt termini. La gran majoria pensa que l’any que ve tot continuarà igual. I també que la situació econòmica de Catalunya és lleugerament més sòlida que la d’Espanya. La gent se sent en general més catalana que espanyola, o bé tant una cosa com l’altra. I un impressionant 60% vol més autonomia, però només un 20% vol un Estat. Enquestes: la darrera forma de substitució del catalanisme. Estem entrant en l’adolescència nacional: l’onanisme com a via d’afirmació identitària.

Una de les preguntes, però, que m’ha cridat més l’atenció és aquesta: De qui creu que depenen principalment cadascun dels serveis que li llegiré: de la Generalitat o de l’Estat? La pregunta és bona perquè demostra que els enquestats tenen claríssima la diferència entre què fan els uns i què fan els altres -les respostes són d’una precisió quirúrgica-, que l’escolàstica de les competències ha amarat el pensament polític dels éssers corrents i que malgrat que alguns polítics tendeixen a tractar-nos d’imbècils, més o menys tothom dissimula i acaba sabent exactament què vota i per fer què.

Però també indica amb força exactitud i desapassionadament què és un Estat i què li falta a Catalunya per ser-ho. Les respostes es distribueixen així. Els enquestats creuen que són competències de la Generalitat el transport públic, la seguretat ciutadana, l’ensenyament, la seguretat vial i el trànsit, l’assistència sanitària i l’habitatge. Pujolisme en estat pur. A l’Estat li pertanyen la recaptació i gestió dels impostos, les carreteres i altres obres públiques, la justícia, la protecció dels aturats, el subministrament energètic, les pensions i els altres serveis de la seguretat social. El poder, vaja. Hagués faltat una tercera opció que ensenyés fins a quin punt la gent sap què fa la UE. Potser respondríen: "l'exèrcit i la moneda"; i acabaríem de demostrar que tothom sap perfectament que vivim al triangle de les Bermudes.

Hi ha una tendència entre els catalanistes a discutir si cal apel·lar a un catalanisme global, identitari, cultural, ideològic per convèncer els mig-convençuts, o si cal un enfoc més pragmàtic, centrat en l’economia i les balances fiscals per encendre els distants. El baròmetre ensenya que la gent entén perfectament què és un Estat, i quan diu que vol més autonomia es refereix a la justícia, les carreteres, el subministrament energètic o la seguretat social. Economia i també poder polític. Després quan se li pregunta si vol un Estat propi se’ls posa cara d’escèptics. Volen i dolen tant la puta com la Ramoneta. Simular un badall, estirar el braç, envoltar-li l’esquena i tocar-li pit amb la mà morta. A la Catalunya cínica se li ha escapat un somni: quadrar el cercle.

Enviar