Sindicats educatius: apoteosi del NO

Francesc-Marc Álvaro

18-03-2010

El sindicats de mestres han organitzat la quarta vaga en dos anys. Malgrat les xifres de la manifestació d'ahir dimecres a Barcelona, el seguiment de la protesta ha estat desigual en el conjunt de Catalunya. En un moment de grans dificultats per a la majoria de treballadors i empresaris, quan la crisi pica fort i l'atur no minva, les cúpules sindicals del món docent s'obliden de la resta i es dediquen a defensar els privilegis dels mestres dels centres públics, el segment més protegit del sector.

Els caps visibles d'aquest rebombori neguen que tot plegat tingui alguna cosa a veure amb la demanda de salaris més alts. I tenen raó. En el rerefons d'aquest moviment, hi ha un factor més preocupant: la resistència radical a introduir canvis en la gestió de les escoles i instituts que paguem entre tots, així com la negativa a donar autonomia als equips directius i un refús frontal a nous sistemes d'avaluació de la tasca d'aquells que es dediquen a formar els nostres fills.

Diguem-ho clarament. Els sindicats de mestres catalans són una de les expressions més rotundes i ràncies de l'anomenada cultura del NO. Manuel Ludevid, economista expert en assumptes mediambientals i territorials, sosté que la cultura del NO està frenant greument la societat catalana i, a mig termini, la portarà a carrerons sense sortida, tan econòmics com socials. És ben cert. La cultura del NO ve definida per la conservació a tota costa d'una situació especial d'un grup o territori en contra de l'interès general. És una cultura reaccionària i egoista que es revesteix de fraseologia progressista per perpetuar avantatges corporatius que lesionen el conjunt del país. Els practicants de la cultura del NO són essencialment antipolítics, no accepten la jerarquia de les institucions democràtiques ni s'avenen a cercar pactes i equilibris. Des del seu maximalisme sorollós, només consideren bones i justes les polítiques que no alteren gens ni mica els seus interessos, tremendament parcials. Els sindicats de mestres escometen contra el conseller Ernest Maragall perquè aquest ha gosat sacsejar rutines i capgirar inèrcies que, des de fa temps, ningú no revisava seriosament. La fúria sindical contra la conselleria és fàcil d'entendre. Maragall és un dels pocs membres del tripartit que no ha tingut por de governar de debò.

Les proves són a l'abast de tothom. El darrer número del butlletí del sindicat USTEC, el majoritari entre el professorat dels centres públics, ens ofereix un catàleg ric de negacions pures i dures. Res del que vol aplicar el departament d'Educació és acceptable: "No a aquest projecte de decret d'autonomia de centres. No a les hores extres. No a aquest horari escolar. No a aquests nomenaments telemàtics. No a la desregulació de les condicions laborals del professorat". A la contra, per sistema. La gran proposta dels dirigents sindicals dels mestres és la següent: "Per la gestió democràtica i participativa". Una manera bonica i grandiloqüent d'exigir que ningú no toqui res. En realitat, els professionals del sindicalisme educatiu viuen encotillats dins d'una ideologia defensiva, que els ha estat còmoda durant dècades, però que avui grinyola i fa de llast. Per sort, darrerament, també han començat a sortir als mitjans d'altres veus, sovint professors joves i directors de centres, que expressen obertament que ja estan tips de les formes i proclames sindicals. Celebrem que es comenci a esquerdar l'hegemonia dels mandarins del ram. Els docents han d'alliberar-se d'aquest sindicalisme tronat, que no fa altra cosa que cavar trinxeres.

Les escoles públiques no són pas dels professionals que hi fan classe, són de tota la societat. I la societat democràtica es regeix per allò que els parlaments legislen i per allò que els governs apliquen. Els mestres han de ser escoltats amb atenció, però no tenen dret de veto ni són els dipositaris de la veritat absoluta sobre com organitzar la vida educativa. Altra cosa és el tot inacceptable.

La cultura del NO porta l'escola pública a separar-se cada cop més de les famílies, i condemna els centres a ser presoners del caprici d'uns estaments rovellats, doctrinaris, malcriats i acomodaticis. Els mestres fan una feina important i han de tenir el suport de l'administració i la ciutadania, però els sindicats aconsegueixen l'efecte contrari. La Catalunya que vol competir en el món global no pot acceptar aquest xantatge. Són els mestres mateixos, des de dins, els que han de plantar cara a un suposats representants seus que, en realitat, només representen la buidor, el dogmatisme i la por al futur.

Enviar