Panorama

Enric Vila

16-07-2010

Aquests dies és divertit llegir la premsa i veure com la classe política i periodística es va retratant davant dels esdeveniments. Vivim una d’aquestes èpoques de fantàstica incertesa en què les perruques volen amb la brisa més lleugera i els discursos diuen més de qui els pronuncia que no pas de la realitat que pretenen descriure.

Per exemple, em fa l’efecte que quan Mas diu que Catalunya no està madura per un procés d’independència el que està dient és que ell i el seu partit no estan madurs per liderar-lo. Si ho expliqués així probablement resultaria més creïble i es guanyaria la centralitat que busca. És natural sentir l’abisme davant d’un moment decisiu. L’hora de la veritat sempre provoca un cert mareig, però el que marca la diferència entre les persones no és la por, que és universal, sinó la manera de gestionar-la.

Una cosa que distingeix els escagarrinats és que, per no haver de passar a l'acció, són capaços de dir el que calgui i de xerrar pels descosits. En aquest sentit no puc evitar de llegir amb un somriure els articles que l’Enric Juliana escriu arrapat a la bandera europea. Quan era petit hi havia un corrent d'intel·lectuals i de polítics prosoviètics fracassats que, per dissimular i allargar una mica la comèdia, es van posar a reivindicar l’eurocomunisme, no sé si algú se’n recorda.

Un altre articulista que fa bo de llegir aquests dies és l’Arcadi Espada. Bé, ara és en un hotel del Pedigord preocupant-se pel preu de les oques i pel menjar de les gallines, seguint una teràpia intel·lectual basada en Montaigne i Josep Pla. Però fa uns dies vaig llegir un article seu comparant un discurs de Montilla amb un de Hitler que em va fer abandonar tota esperança que els escrits d’aquest home serveixin mai d’alguna cosa més que d’enciclopèdia de la follia.

Potser l’Arcadi necessita esdevenir víctima d’alguna barbàrie pitjor que la franquista per sentir-se lliure de culpa. Les herències humiliants generen un fort resentiment en les persones que tenen un orgull exagerat. Si Catalunya es convertís en un estat feixista potser li donaríem una alegria, però ho veig difícil. De caràcters destructius com l’Arcadi, el país en va ple. D’eurocatalanistes tan salats com el Juliana, també. Són coses de l'ocupació.

Un altre clàssic del país és el patidor professional tipus Puigverd. Quan tinc ganes de deprimir-me llegeixo el Puigverd. No hi ha res més depriment que llegir el Puigverd, per això em va fer gràcia el títol de la crònica que va escriure després de la manifestació: “El artículo más triste”, va batejar l'escrit o una redundància per l'estil. Un altre humorista inconscient amb tendències depressives, sobretot ara que ningú ja no li segueix la veta a banda de quatre skin heads, és el Fèlix de Azúa: “La manifestació feia un tuf dretà innegable”, va escriure el gran catedràtic d’Estètica. Deixeu-me riure un moment i agafar aire que em desconcentro.

La manifestació ha deixat tothom fora de lloc, no només per la massa de gent que va convocar sinó, sobretot, per la bellesa que transmetia. Tanta llum ha deixat tothom encegat. Fins i tot el meu admirat Salvador Sostres ha perdut l’oremus. Veig que insisteix a pintar els manifestants com el fruit d’un país de cridaires que després mai no dóna la cara. La tàctica d'espolsar-se la responsabilitat de sobre menyspreant el poble baix és més vella que la sentència de Guadalupe i no ens ha anat mai bé. Jo també estic acollonit. Però també veig que no hi ha sortida i que, si no ens encomanem a Sant Jordi i posem tota la força per guanyar, aquest país es convertirà en el paradís dels quinquis i els dissenyadors.

Sovint els catalans, enduts pel narcisisme moral típic de l'esclau, oblidem que Madrid també juga i que, en una partida, no sempre hi ha la possibilitat de triar una opció o d'escollir el moment de fer una cosa. En general, guanyar no depèn tant de les decisions que es prenen com de l'actitud amb què s'executen. Tot és més senzill, i no cal fer tanta comèdia. Era la naturalitat que es respirava a la manifestació el que ha posat tothom tan nerviós perquè, volguem o no, ens interpel·la i ens deixa en evidència.

Enviar