La venjança catalana

Enric Vila

30-07-2010

Pel meu gust ja he escrit massa articles sobre el Lluís Prenafeta aquests últims mesos, però no seria just arribar a les vacances sense abans recomanar el seu llibre. Una cosa que m'agrada del Lluís és que quan li claven una bufetada, el primer que pensa, ja abans d'aixecar-se, quan encara li xiulen les orelles, és com s'hi tornarà. No crec que hi hagi una altra manera de viure en llibertat, en aquest país. Els senyors de l'ordre són uns falsaris o uns ingenus. Quin ordre i quina jerarquia vols constituir si les màquines per constituir tal cosa estan en mans de l'enemic? On porta la unitat si sempre paguen els mateixos? En aquest país, la manera de viure dignament és portar el cor en una mà, i la dalla en l'altre. Durant molt temps aquesta va ser la manera de fer dels catalans. Hi havíem cregut molt en la llibertat. Però poc a poc ens vam anar amansint, ens vam deixar omplir el cap de complexes i ens vam acostumar a parar l'altre galta adduint una superioritat moral que ha donat ales als aprofitats, als difamadors i als demagogs de tots els orígens i colors polítics.

La manca de memòries substancioses és un dels exemples més flagrants del poc sentit de la dignitat que, en general, han tingut les nostres èlits. Parlo del sentit de la dignitat que confereix tenir una idea pròpia de veritat i de justícia, no de la paraula que poses a les pancartes. En aquest punt estem a anys llum de les cultures avançades. Hi ha poques memòries que toquin tendre, que vagin més enllà de l'acte social o de l'exercici estilístic. Amb el segle XX que hem passat, tan ple de sotracs, no és gaire lògic. Tenint en compte l'esperit didàctic del país, és estrany que no es miri de conjuminar més moral i vida. Els dietaris, les memòries, són una resposta a l'adversitat, una justificació amb sentit de transcendència. Surten de l'home determinat a fixar per al futur la seva versió particular del que ha viscut. Si et claven una bufa injustificada i no t'hi tornes és que ets un vanitós. I si et passes de la ratlla -com els passava als incendiaris de la FAI però no només- és que t'has precipitat o, senzillament, és que els traumes i els complexes t'han tornat un foll.

Bé, les primeres 100 pàgines del llibre de Prenafeta són molt bones en el seu gènere. Hi ha informació i estan molt ben escrites. Només algú que hagi mirat d'escriure alguna cosa a cop calent es pot fer idea de com n'era de difícil respondre amb tanta rapidesa. El llibre del Prenafeta és una arma de denúncia però, com dic, està molt ben escrit. Les qualitats dels homes suren quan aflora el dolor. La tensió amb el límit aguditza la veritat. La víscera no el perd, i hauria estat fàcil perquè passar per la presó i que la Guàrdia Civil t'exhibeixi com un mico deu ser una experiència dura de pair. Les pàgines en què explica la seva detenció per mi són les millors del llibre. Allà hi veus l'home despullat, fent figa, i el contrast que fa amb la serenor del relat és deliciosa. Suposo que part del mèrit és del Vicent Sanchís, que li ha recollit el testimoni i li ha fet el pròleg, com ja va ajudar-lo amb L'Ombra del poder, un altre llibre que també explica coses, per exemple, de quin peu calça La Vanguardia.

El Sanchis hi desenvolupa una cosa que ja diu Macià Alavedra al seu llibre de Records. El Macià és un home que, cada vegada que obre la boca, et regala una perla. Doncs bé: el Macià ja avisa, amb una finor que no ha estat apreciada -tal com s'ha vist després-, de la força destructiva que tenen les cebes dels jutges espanyols, combinades amb el ressentiment de la premsa provinciana. Quan va esclatar el cas Pretòria, jo passava per Londres i vaig poder observar que allà els diaris si de cas comenten i debaten sentències, no fan judicis paral·lels. Tot això el Sanchis ho explica abastament fins al punt que un comprèn per què és tant estrany trobar catalans que no tinguin a l'arbre familiar algú que hagi passat per la presó sense motiu i, alhora, algú que hagi estat un botifler. Però cal tenir paciència i mirar d'escriure llibres. També ens aniria bé llegir una mica; per exemple La crisi de l'Autoritat a Catalunya, de Josep Pla, inclòs a Prosperitat i Rauxa de Catalunya, per insistència de l'historiador Jaume Vicens Vives. La venjança és a prop. I consistirà en fúmer el camp d'Espanya i perdonar a tothom. Fins i tot perdonarem l'Arcadi Espada. I el jutge aquest condecorat que em sembla que es diu Mena. I amb aquesta saviesa lul·liana, després conquerirem el món.

Enviar