D’AQUESTA MÀ, DÉU ENS EN LLIURI...

21-06-2007

En aquest final de la nostra lliga de futbol s’hi poden trobar totes les emocions que es vulgui i... que no es vulgui. Per a mi, la penúltima jornada va tenir un gust molt amarg: entre la miríade de comentaris suscitats pel gol que Messi va ficar amb la mà a l’Espanyol, no n’hi havia cap de vergonya pròpia ni aliena.

Que el jove jugador argentí presumís de “picardia” després del partit és trist, però fins a cert punt entra dins la lògica de l’esport espectacle. A una persona que només se li demana que marqui gols i que és idolatrada tan sols per això és fàcil que en les seves meninges no hi hagi entrat res més que gols i contractes milionaris. Que també tingués les neurones carregades amb criteris morals i estètics està ja fora dels paràmetres esportius actuals. Per tant, no se li pot demanar que es disculpi –almenys a posteriori– d’haver transgredit la llei. O que sàpiga que un reglament esportiu també és una llei.

Però el que sí que fa mal i m’entristeix com a ciutadà i com a esportista –bé, en el meu cas, espectador d’esports– és que absolutament ningú no hagi tractat ni per un moment de remarcar que el que va fer Messi estava mal fet, que fou incorrecte. Directius molt vanitosos, entrenadors autosuficients i periodistes envanits fins l’infinit van competir en comentar el “segon gol de la mà de Déu” (el primer, de característiques idèntiques, fou el que Maradona clavà a la selecció anglesa a Mèxic) dient bajanades a tort i a dret, però absolutament a ningú –ni tan sols al preparador de l’Espanyol, a algun directiu federatiu o a altres clubs de futbol– se li va passar pel cap dir que l’acció de Messi, a més d’il·legal, era immoral.

Per a una societat moderna, civilitzada, aquest episodi hauria de ser vergonyós per la satisfacció amb què ho explicava el futbolista i la comprensió admirativa amb què ho acceptaven tota la resta de protagonistes del món dels negocis esportius.

A tot això, reconèixer la infracció i demanar disculpes no costava res atès que no hagués canviat el resultat del partit ni tampoc hagués privat el Barça del punt aconseguit.

De totes maneres, el món del futbol es pot consolar perquè té el mal de moltes “Mans de Déu”: n’hi ha hagut a la seva manera en la trajectòria de moltes figures de l’esport, des del tenista McEnroe, que feia un curs d’insults per partit, l’escaquista Fischer, que va muntar una guerra de nervis per prendre-li el títol mundial a Spassky, i fins l’automobilista Schumacher, que va cometre accidents que podien resultar mortals amb l’objectiu d’anar primer (per mencionar tres esports ben diferents); mai cap federació ni cap opinió pública s’ha acarnissat contra cap d’aquests (o altres) trepitjacadàvers del fair play.

Per tant, un acaba tement que el gol de Messi l’hagi fet fixar en la palla a l’ull del veí, la immoralitat esportiva, i no s’hagi adonat de la biga clavada a l’ull propi: la falta de moral que esta vivint –perdó, sobrevivint– aquesta societat nostra que cada dia sembla més deixada de la mà de Déu.

compartir a: