UN PAÍS AMB ELS CABELLS BLANCS

Roger Jiménez

21-06-2007

Són dades que tothom sabia, però fins que no surten publicades no es comenten, com les malalties terminals amb llurs tabús. L’Informe de gent gran 2006 acaba de fixar en un 16,7% de la població (uns 7, 2 milions) el conjunt de les persones que passen de 65 anys a l’Estat espanyol, amb la particularitat de que les octogenàries freguen els dos milions i aquesta franja d’edat ha crescut un 66% des del 1991. La vida s’allarga per moments gràcies als avenços de la ciència, i aquest país és el tercer més vell del planeta, desprès de Japó i Itàlia. Als voltants del 2050 passarà a ocupar el segon lloc, però no sembla que els poders públics, els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat hagin pres bona nota del que està passant a la piràmide demogràfica, amb llurs noves dimensions i els problemes personals, socials, culturals, mèdics, ambientals i de tota mena. La relació entre generacions mai no havia estat tan precària i dramàtica com ara. És la vella cançó i la vella pena: la ciència augmenta només quan l’ànim i les forces s’apaguen. La joventut pot, i la vellesa sap. Només a costa de la vida s’adquireix l’art de saber viure encertadament.

La vellesa es repara, però no es cura. L’home prehistòric vivia uns 18 anys; els grecs i els romans, 30; a començaments del segle XX, als fabulosos Estats Units amb prous feines s’arribava als 49; als nostres dies, malgrat que no hi ha límits teòrics, sembla que un segle d’existència representa una aspiració màxima mentre que els 85 anys són un raonable punt d’arribada. Com deia un conferenciant dies enrere a Barcelona, “la ciència garanteix que tots arribarem als cent anys, encara que no a la primera temptativa”.

No cal més que llegir les seccions d’esqueles que publiquen els diaris. La majoria dels que se’n van s’acosten cada vegada més a la centena. Dies enrere, ocasionalment, va sortir l’esquela d’un “jove” mort als 59 anys, una luctuosa notícia que va inserir la mare del difunt. Els 7 milions llargs que ultrapassen els 65 anys equivalen al total de la població de Catalunya, una de les més velles d’Europa. Només la població immigrant injecta novetats en aquest paisatge humà de cabells blancs.

Els mitjans de comunicació no saben com tractar aquest tema, només quan toca parlar de problemes puntuals, molts a la crònica negra, com ara un brot de salmonel·la, geriàtrics que maltracten, violència domèstica, mobbing immobiliari, i també el paper social dels avis (més aviat de l’àvia) a la nostra societat, amb la dona incorporada al mercat laboral i tantes famílies desestructurades, o el ja conegut reportatge sobre un segment de vídues que passen d’uns nivells de vida dignes i fins i tot confortables a uns altres de precarietat quan es queden soles... Però no es parla d’aquest segment de població ni del paper que pot desenrotllar tot aquest potencial a la societat. En fi, de la suma creativa de totes les experiències.

D’altra banda, això parla per si mateix de la capacitat de consum d’aquest grup cada vegada més nombrós. És un grup que viatja, que fa turisme, que practica esports d’acord amb les seves possibilitats i condicions físiques, que juga a tenis i a golf i que llegeix diaris i llibres (un 41%), que escriu, que té activitat sexual. Que acull els fills que encara no s’han independitzat (la “generació Peter Pan”), i als que tornen després de fracassar amb la seva experiència de parella. Avis que també compren per la família, pels néts, atès que els nens i els joves no poden fer-ho.

Ens trobem, doncs, que encara no s’ha descobert la tercera edat. Sembla com si la consigna fos no gastar diners en aquells que viuen massa. Un col·lega es queixava no fa gaire que la existència de gent gran era un tap per la seva promoció. Potser tot això es deu al fet que la vellesa és com la boira, que va i ve, i que ningú no està mai segur que una cosa que abans no existia truqui a la teva porta i entri a la teva vida. Al 1802 un poeta italià, Ugo Foscolo, li va dedicar a la seva mare un poema: "Ara, la mare sola, arrossegant la seva tardor..." La mare tenia aleshores 52 anys, una edat en què moltes dones refan avui la seva vida. Vull dir amb quest exemple que els vells d’avui són molt diferents dels vells d’ahir. Un altre expert italià, el professor Renzo Scortegagna, sosté que hi ha un envelliment per descobrir que encara no és reconegut pel nostre model cultural, una edat de la vida que l’ésser humà no havia viscut abans. Els vells del nou mil·lenni resten fora de tots els models culturals coneguts, una rara avis deguda a una mutació cultural, potser genètica. Però el problema està en saber qui son en realitat, i això encara resta per descobrir.

compartir a: