DESCONSOL EN MITJANS

Joan Roy

05-07-2007

No és pas consol, però la pena que fa Catalunya és similar a la que fa l’Europa de l’economia i de la política de perfil baix, formalment traduït a la recent i inacabada reforma del tractat constitucional. I és que l’Europa dels grans Estats segueix arraconant els reptes plantejats el 2000 a Lisboa i els substitueix per discursos contraris a la productivitat i la competitivitat necessàries per afrontar la competència asiàtica. Aquesta ja afecta avui l’automoció, com abans fou amb les indústries del joguet o el calçat, i les del sector tèxtil o de l’electrònica, mentre van fracassant, en resultats i projecció, els tres últims grans projectes continentals: Eurotunnel, Airbus i Galileo. Fins ara, només els euroescèptics, amb la Gran Bretanya al capdavant, havien aconseguit sortejar la davallada al llarg de diverses legislatures -de Thatcher a Blair-, que Brown podria trencar en voler igualar Londres amb París-Berlín-Roma-Madrid.

Salvant distàncies, Europa no és, doncs, un bon mirall per a Catalunya, tret del que pertoca als mitjans de comunicació. A Europa, són decididament lliures, i a cada país hi ha mitjans emblemàtics, començant, és clar, per la Gran Bretanya. Els nostres mitjans, en canvi, viuen majoritàriament sotmesos al dicteri oficial. Els públics perquè depenen del poder, i alguns de privats per intervenció de balanços. Aquest tipus de mitjans, no paren de posar-nos d’exemple a Madrid (per les infraestructures i seus de multinacionals), i Extremadura o Andalusia (per les polítiques assistencials), sense explicar que és el dèficit fiscal català el que finança tots aquests béns. Així mateix, insisteixen en els beneficis d’una immigració que, a banda dels subsidis d’atur, gasta més en sanitat i ensenyament que el que aporta en creixement de baixa qualitat. En política, fan la cort al govern, fent claca entre funcionaris venuts, empresaris porucs, i classe mitja endeutada. També hi ha una tònica de servitud ideològica, sobretot als mitjans públics, que frisen per a combregar amb les rodes de molí governamentals. Per sort, encara hi ha mitjans privats per on corre l’aire, però la vigilància del poder és constant i sistemàtica, i les pressions rebudes creixen cada dia cercant delimitar temàtiques, persones o programes...

Darrerament, s’han conegut exemples contundents de l’obsessió per al control dels mitjans de comunicació que té l’actual govern català, amb CAC o sense. La cosa no s’atura, però. A hores d’ara, la presidència de la Generalitat enregistra i transcriu el que es diu als mitjans audiovisuals públics i privats per a després incidir sobre els seus responsables. Una pràctica, doncs, que supera el límit del que seria tolerable a qualsevol país europeu democràtic.

Catalunya ha demostrat sobradament la seva capacitat de resistència a l’anorreament econòmic, polític i cultural, però mai fins ara s’havia posat tant a prova el seu determini per a disposar d’uns mitjans lliures i independents, única garantia possible de progrés i llibertat per al país.

compartir a: