AMNÈSIA I IMPUNITAT

Ferran Sáez Mateu

05-07-2007

A la meva petita biblioteca hi ha un prestatge mig amagat on ben bé hi podria posar: “llibres que m’he de llegir per força però que em fa molta mandra d’encetar”. Un d’aquests volums pertorbadors es diu La democrazia: storia di un’ideologia (hi ha traducció espanyola a l’editorial Crítica), va ser escrit per l’intel.lectual paleomarxista italià Luciano Canfora. Del tal Canfora n’havia llegit fa temps una entrevista que em va provocar una barreja d’incredulitat i d’angúnia, en comprovar que existeix una absoluta impunitat a l’hora de jugar al revisionisme històric sempre que sigui per la banda esquerra del camp. Com si l’acabessin de treure d’un congelador que algú es va oblidar en algun racó de la dècada del 1970, enmig potser del gran abocador de la història de les idees, Canfora diu que la democràcia parlamentària, la democràcia liberal, no és una conquesta històrica sinó una mera coartada de les èlits econòmiques i bla, bla, bla (bla, bla, bla però també pim, pam, pum: no oblidem que aquest era el discurs legitimatori de les Brigades Roges durant els terribles anni di piombi). En tot cas, com a demòcrata que sóc, assumeixo amb naturalitat aquesta discrepància, i fins i tot la celebro perquè crec fermament -no retòricament- que la llibertat només pot niar en el context de la pluralitat d’opinions.

El que em nego assumir, i no per una qüestió política sinó per raons morals, són revisions de la història que acaben pixant-se alegrement sobre milions de cadàvers de persones innocents. Aquest és el meu límit, matisable però també raonable. El senyor Luciano Canfora té tot el dret del món a pontificar contra el sistema que li garanteix la llibertat, la seguretat i el benestar material. Però això no l’autoritza, com fa en el llibre esmentat més amunt, a situar en un mateix nivell el que ell anomena “democràcies populars” (les antigues dictadures comunistes) amb la democràcia parlamentària. Això és immoral: ignora milions d’històries personals i intransferibles, de vexacions, de patiments i de mort. Ignora les persones –les persones concretes: les persones amb noms i cognoms- en nom d’una idea abstracta, la visió marxista de la història.

Però la veritable ignomínia arriba al capítol XVI, epígraf III, on justifica les purgues d’Stalin –no oblidem que van causar més morts que l’Holocaust i que qualsevol altre episodi històric conegut- apel.lant al “caràcter implacable d’aquell conflicte”. Conflicte!? ¿El fet que un sàtrapa paranoic ordeni l’extermini de vint milions de persones, és el resultat d’un “conflicte”?. Angelicals, narcotitzats per la bona consciència, els qui ara juguen a recuperar la memòria històrica, no en diuen ni piu, d’aquestes coses. No em vull ni imaginar què passaria si algú equiparés la ridícula noció de “democràcia orgànica” del franquisme amb l’actual; o si es proclamés que els afusellats al Camp de la Bota eren l’inevitable resultat d’una mera “discrepància” entre ciutadans. Si així fos, ¿serien tractats de la mateixa manera?

En observar aquest tipus de coses, un constata que la recuperació de la memòria històrica té ben poc a veure amb l’enunciat nominal del projecte. Més aviat sembla una barroera operació publicitària destinada a fer-nos oblidar que els hereus ideològics del totalitarisme del segle XX no pensen demanar perdó per allò que van fer els seus sinistres camarades. Posats a sobrelegislar, per què no fem una norma que reguli els nivells de cinisme que pot tolerar una societat?

compartir a: