Eurobarcelona

Bernat Dedéu

01-03-2012

Els hooligans que vociferen a favor i en contra del projecte Eurovegas tenen molt més en comú del que es pensen. Primer, consultem el manual del bon tertulià. Si vostè dóna suport al tinglado de l’octogenari Sheldon Anderson, apliqui l’argument amb copyright merkozy: a saber, “seria fantàstic dir que no a l’horterada en qüestió, llevantins refinats i estetes com som, però tal-com-està-tot-plegat ens veurem obligats a dir que sí a l’andròmina”. Fet l’abracadabra, al forçat apologeta del neó i del resort només li caldrà apel·lar als cent, dos-cents, o fins i tot tralalà-cents de milers de llocs de treball que ens regalarà Mr. Marshall, el nou messies salvador del tresor català. Altrament, si vostè és un purista sanguini de l’oci, ha de lapidar Eurovegas amb l’argument platònic de fireta prototípic dels missaires catalans, que acostumen a ser d’esquerres i menjar verd: això d’Eurovegas, ai las, és un atac al turisme de qualitat i un tret mortal al model Barcelona (una entitat eidètica, per cert, semblant a la Monyos: tothom assegura haver-la vista, però ningú no sap com és).

Els dos bàndols de la polèmica, per tant, no tenen reserves per concebre Eurovegas com un mal substancial, un emplaçament amb clara intenció de vulnerar algun aspecte de la nostra legalitat vigent. Els uns pensen que, posats a ser xaró, millor que l’estat d’excepció moral i estètic visqui als afores de Barcelona (i que els turistes, si pot ser, hi arribin directament des del cocktail hub de l’aeroport del Prat). Els altres blasmen contra el mal gust de l’invent, i pretenen aniquilar la lletjor a cop de decret llei, brandant orgullosos la bandera d’una Barcelona pura que es resisteix al xantatge del capital. Cal dir als segons, primerament, que encabir l’estètica de Las Vegas en el mal gust és un error de base. Com ens ha ensenyat magistralment el col·lega Bruce Bégout a Zerópolis, aquesta ciutat “ha superat des de fa molt temps l’estadi del gust o, més exactament de la cultura en general. Pretesa ciutat, Las Vegas és també una urbs sense pretensió. Alienant qualsevol forma de serietat, només té ànsies de divertir-se sense reserves, consumir-se en el plaer flonjo i el deliri del tot-s´hi-val.”.

Efectivament, poc importa el nivell de casinos, bagasses o taules de joc que tinguin els resorts inspirats en el paradigma Las Vegas. L’important d’aquesta ciutat és que tota activitat hi té un únic principi: el fun, el passar-ho bé sense gaire límits morals (tot i que hom hi acabi fent sempre el mateix, amb una redundància que no escandalitza ningú), a través d’experiències espectaculars, però de curta durada. Instants que ens faran exclamar algun dia, entre amics en sobretaula: jo hi vaig estar. Si el model inicial de la ciutat de Nevada s’inspirava en el lema What happens in Vegas stays in Vegas, ara caldria canviar-lo per “Tothom sap el que passa a Vegas”. La ciutat ha esdevingut, ben mirat, un indret netament freudià, on la classe mitjana-baixa nord-americana pot gastar-s’hi el jornal pensant-se que és especial, que té l’usdefruit del concepte americà base: la llibertat d’elecció i despesa. Per això resulta també equívoc l’argument dels liberals, que accepten el projecte, justificant-lo amb la crisi per enviar-lo al Baix Llobregat. Perquè Eurovegas no és una ciutat, és una forma de fer turisme present a totes les ciutats del món.

Sobta veure els canonges de l’esquerra barcelonina exclamant-se amb Eurovegas, quan ells són els pares del model Eurobarcelona. Les feministes que maleeixen el projecte són les mateixes druides de l’antic tripartit municipal que passaven d’esquitllentes pel Raval, on les professionals del sexe, sovint controlades per màfies fastigoses, havien de treballar al carrer en unes condicions humanament indignes. Escandalitza veure tanta preocupació pel turisme de borratxera insubstancial, quan cap agent cultural de la ciutat no ha intentat que l’art barceloní –sobretot a través de la música o del teatre– esdevingui un reclam d’atracció de visitants que cerquin experiències transcendents. És risible, en definitiva, veure defensar el model Barcelona a qui han fet que prendre una cervesa a la Rambla (que no sigui un barril sencer, a deu euros) sigui un impossible per la majoria de barcelonins. El model Eurovegas, benvolguts, no cal que ens l’expliqueu: fa molt de temps que perviu al cap i casal. Tot turisme és una forma de depredació en essència; el problema és com vols que s’aprofitin del que tu generes sense malmetre la ciutat que fa d’aparador.

Contràriament al tòpic, recorda Bégout al mateix llibre, els resorts de la marca Eurovegas no representen una excepció a la ciutat del futur, un centre endimoniat de disbauxa i llibertat low cost que cal allunyar dels centres urbans. Just el contrari: són el paradigma més fidel de la ciutat del futur. Anything goes. Faci el que vulgui, controlat per les lleis del lleure més banal, i pensi’s especial per uns instants. Las Vegas, un exemple de lletjor i d’arquitectura insubstancial? Recomano als puristes urbanites una visita als sublims blocs de pisos plans d’El Forat barceloní, al barri de la Ribera, i ja veuran el que és buidor... Volen edificis risibles? Admirin, oh savis del municipalisme, la comissaria de Plaça Espanya, un dels edificis més sòrdids de la història de l’homo sapiens (tretze milions d’euricus en despesa pública: alehop!). I, si volen riure una estona, admirin també La Grapa, aquest enorme monument al despropòsit que penja de la plaça de Les Glòries a Sant Martí, un bolet arquitectònic pel qual no apostaria ni un adolescent ebri d’Arkansas. El cost de l’invent? Posin-ho tot al número noranta-vuit! I que hi hagi sort! Noranta-vuit milionets d’euricus a compte del contribuent! Rica i plena!

Anything goes, my friend. Barcelona, posa’t lletja! Edifiqui, pixi al carrer, i folli... que ja ho netegem nosaltres. Jo també vaig viure a Eurobarcelona! I tu?

compartir a: