|
Després d’un fracàs clamorós de credibilitat internacional i d’eficiència reformista a casa pròpia dels governs italians que s’han succeït els darrers anys, els partits polítics van acceptar confiar la sort del país a un executiu “tècnic” encapçalat per Mario Monti, una elaborada maniobra del president de la República, Giorgio Napolitano, per frenar el deteriorament en caiguda llibre del govern Berlusconi. Monti no ha suspès la democràcia, ha recuperat part de la dignitat i el respecte perduts, i ja ha anunciat que no es presentarà a les eleccions del 2013. Però les promeses dels líders polítics que havien decidit fer-li costat, no només amb llurs vots parlamentaris, sinó sobretot ajudant-lo a explicar la necessitat de sacrificis als ciutadans per evitar la fallida del país, han durat ben poc. Mentre que en Monti tracta de salvar l’euro, el seu antecessor, Silvio Berlusconi, insisteix sobre la hipòtesi de tornar a la lira i pensa a crear un nou partit per combatre la moneda única; Bersani, el líder del Partit Demòcrata, vol que les eleccions s’avencin a la tardor; les forces polítiques posen condicions a la reforma del mercat de treball que es debatrà properament a la cimera europea; patronal i sindicats empren un llenguatge irresponsable... A tot això, un partit improvisat per Beppe Grillo, un còmic de la televisió que recorda l’irreverent francès Coluche, galopa als sondejos i posa en evidència els senyors de la política, entre d’altres l’ex magistrat Antonio Di Pietro, que ha sortit ben escaldat a les darreres eleccions locals.
És Di Pietro, precisament, qui posa ara en qüestió Giorgio Napolitano, l’única autoritat nacional que gaudeix del respecte de la quasi totalitat dels italians. El tema es remunta a l’any 1992 i tracta d’una suposada negociació entre l’Estat i la Cosa Nostra per reduir les condemnes als mafiosos empresonats. Les velades acusacions al cap de l’Estat, amb interferències al telèfon del Quirinale, parlen de favoritisme a un imputat, cosa que no s’ha demostrat. Noi, quina tropa!
|