Una desgràcia mai arriba sola

Valentín Popescu

31-07-2012

La decisió del govern espanyol de repatriar els nostres cooperants comunitaris que actuaven a Tinduf (Algèria), a causa de l’alt risc que corrien de ser segrestats, és una baula més en les misèries africanes. El Continent Negre ha entrat en un cercle viciós de mancances i deficiències com a primera resposta a qualsevol problema que ni li permet resoldre els propis problemes ni tampoc que l’ajuden des de fora a resoldre’ls.

La llista és infinita, des de Somàlia i Egipte fins a Líbia i Eritrea, tot i que Mali n’és possiblement el millor exemple il·lustrador. Les recents salvatjades dels islamistes radicals del nort de Mali tenen el segell d’Al-qaida. A Tombuctú van destrossar –tal com van fer els talibans a l’Afganistan– béns culturals de valor incalculable tan sols perquè no encaixaven amb la interpretació més primitiva del Coran.

Però darrere aquesta violència islamista hi ha una raó molt més dramàtica i comuna de la violència bestial que castiga sobretot l’Àfrica negra: és la misèria i la corrupció imperants. Per als milions d’habitants que pateixen fam i injustícia, la violència és una temptació irressistible. A Nigèria en diuen actualment Boko Haram i a Malí, Aquim, però amb nom o sense –com a les guerres civils liberianes o les de Somàlia–, tots els esclats de terrorisme i genocidis ètnics no són més que la sortida inevitable d’incompetències dels respectius dirigents polítics o tribals.

El poder i els recursos econòmics d’aquells territoris pertanyen a clans que desatenen l’administració pública, utilitzen la justícia i els exèrcits en defensa dels seus privilegis i recorren al crim organitzat quan sorgeixen rivals polítics d’una certa entitat.

Però aquests clans són tan mals administradors com delinqüents i sovint perden el control sobre els sicaris contractats, que acaben –com ara a Nigèria i Mali– per erigir-se en protagonistes principals de la vida pública de les nacions respectives. O, a escala més reduïda, munten els propis negocis gangsterils a l’empara de lles pugnes polítiques nacionals.

compartir a: