Crisi, punt i seguit

Marc Arza

07-11-2011

“I, mentre la crisi va guanyant en extensió

i en intensitat, entre els govern i els directors

de banques d'emissió vénen celebrant-se

conferències, i tots les autoritats consagrades

exposen avui llur parer, i són innombrables els

savis inèdits que ens repliquen llur recepta

miraculosa.”

Francesc Cambó a “La Veu de Catalunya”

Novembre de 1931

Sortir de la crisi. Sortir de la crisi. Sortir de la crisi. La frase es repeteix a tort i a dret entre l'esperança de la gent i la sonsònia de la campanya política, però no s'acaba d'ajustar a la realitat. Aquesta crisi no és un parèntesi, és un punt i seguit que podria acabar sent un punt i a part. No hi ha sortida, s'obre una transició llarga i difícil.

L'envelliment de la població, l'augment dels costos energètics, la competència creixent dels països emergents, la inestabilitat europea, la bossa d'aturats sense qualificació, el deute acumulat i l'ennuegament financer no desapareixeran d'un dia per l'altre. No hi ha antibiòtic per a aquesta malaltia ni un endemà miraculós fruit de quatre encerts polítics. L'escenari s'assembla més aviat a una digestió lenta i pesada. Un període de transició econòmica, social i política que tot just comença. Al final del camí no hi ha un retorn a la Catalunya de l'any 2007 sinó alguna altra cosa, que, malgrat la duresa del tràngol, no té perquè ser pitjor. Hi ha un món i un país que canvien, els fonaments tremolen i tot és inestable, però cada nou condicionant amaga espais d'oportunitat on creixerà la riquesa del futur.

L'èxit o el fracàs d'aquesta transició que comença es juga al voltant d'un doble repte. La capacitat de mantenir la cohesió social enmig de la tempesta mentre es posen les bases del futur. L'ensorrament del totxo i l'ensopegada financera dels darrers tres anys deixen una economia trencada amb un risc creixent de fractura social. Hi ha una Catalunya que mira enfora i se'n surt competint amb el món. Un tros de l'economia nacional estructurat al voltant de la industria exportadora que va endavant amb bones perspectives. Hi ha, també, la Catalunya del turisme que manté el seu atractiu i atreu visitants d'arreu del planeta. Però la resta, tots els sectors lligats a la demanda interna i a l'administració pública, fan i faran passos enrere aprimant-se i empobrint els seus treballadors. I encara més avall és on hi ha l'autèntic drama. Els centenars de milers d'aturats sense perspectives i les seves famílies. L'atur estructural, els treballadors frustrats que no trobaran oportunitats a curt i mitjà termini dibuixant un repte social urgent i extrem. L'èxit o el fracàs d'aquesta transició que comença es juga al voltant d'un doble equilibri. Mantenir la solidaritat sense castigar els sectors més dinàmics. Animar el creixement sense trencar el país.

http://twitter.com/marcaza

compartir a: