Editorial

11-05-2005

Veus del Món

11-05-2005

El 60è aniversari de l’acabament de la Segona Guerra Mundial a Europa i la derrota de l’exèrcit alemany per part de les tropes soviètiques, europees (anglesos i francesos) i nord-americanes ha estat envoltat de polèmica. Si be és cert que l’exèrcit roig va ser determinant en molts aspectes i fins i tot en nombre de víctimes proporcionalment amb la resta, també és cert que l’alliberament es va convertir per a una sèrie de països –bàltics, Polònia i països de l’Est en general– en una ocupació i/o àrea d’influència que es va perllongar més de quaranta anys.

Això ha donat joc a moltes interpretacions periodístiques sobre el sentit dels actes de dilluns passat a Moscou. “El 9 de maig, la veritat històrica encara serà absent” titula la seva columna Marietta Tchoudakova, filòloga que signa a Moskovskié Novosti. Aquesta russa que fuig del discurs únic sortit de l’aparell de Putin denuncia la repressió que va seguir “l’alliberament” d’Europa. Recorda els 21.857 presoners afusellats a Polònia i el silenci que va rodejar aquests fets durant un llarg període que inclou la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov.

Un altre diari rus, el Moskovski Komsomolets (article en rus) (resum en francès), ha fet una enquesta sobre la conveniència d’erigir una estàtua al general De Gaulle davant mateix de l’hotel Kosmos de la plaça Roja. Per a la majoria dels consultats és inapropiat, entre altres coses, o bé el tema no els inquieta gens –cosa lògica davant la incultura actual dels batxillers–  perquè no saben qui era.

The Economist prefereix jugar amb les noves aliances que s’han teixit 60 anys després de la cimera de Yalta. La malfiança amb la URSS que va conduir a la Guerra Freda ha derivat en uns Estats Units convertits en pràcticament l’única superpotència, tot i que els atemptats de l’11 de setembre del 2001 els han cridat a cercar nous aliats en la lluita contra el terrorisme. D’altra banda, França i Alemanya, enemics irreconciliables el 1945, esdevenen ara els socis capdavanters de l’Europa dels 25. Ironies de la història. I una constatació: els actes del 9 de maig són “un xou reservat als estrangers”, una cinquantena de dirigents polítics del bloc guanyador –a més de Schröder– i sense públic del país.

En el fons és reescriure la història de la Rússia de Stalin, com escriu Gregory Feifer al The Moscow Times, un diari editat a la capital russa però adreçat als occidentals que s’hi acosten. El que menys importa és si el fruit macabre de la seva repressió van ser 10 o 20 milions de víctimes, el que compta és la mà de ferro amb què va administrar la seva part del botí postbèl·lic.

Una altra crítica contundent a l’abús presidencial de l’actual tzar del Kremlin, Vladímir Putin, du la signatura de Neil Buckley, al Financial Times. La suspensió de les eleccions regionals en detriment del poder omnímode del president i dels seus governadors, el segrest del poder judicial i l’escassa llibertat de premsa són altres proves de l’abús de poder pel qual alguns demanen que la Rússia que volia coquetejar amb Occident sigui posada en quarantena, de cara per exemple a l’ingrés definitiu de ple dret al G-8, el grup dels més poderosos al món.

Des dels sectors mediterranis que no van viure l’entrada de les tropes soviètiques, sinó la dels nord-americans, la realitat històrica, 60 anys després, és vista de manera diferent. Així, Ernesto Galli della Loggia, al Corriere della Sera, es refereix a la memòria dividida de l’alliberació per part de “dues europes”. Per a l’articulista, a les capitals de l’Europa oriental –Riga, Varsòvia, Budapest– no es van veure les imatges de masses enfervorides i folles per l’entrada de tropes estrangeres com les que omplien els carrers de les ciutats d’Occident o del sud, com ara Itàlia, amb banderetes ianquis al pas de les tropes arribades de l’altra banda de l’Atlàntic. 

Al mateix diari milanès, Sergio Romano es refereix a la pompa amb què Moscou celebra l’aniversari i recorda un cert revisionisme per totes bandes. D’una banda, certa reserva de Bush a beneir la política de Roosevelt a la conferència de Yalta. Sens dubte perquè creu que va deixar créixer en excés el monstre Stalin. Romano també reinterpreta una certa amnèsia del poble rus quan recorda, amb paraules de l’historiador Juri Afanasiev, que “la gent no ha volgut criticar l’estalinisme perquè hauria hagut de reconèixer la pròpia responsabilitat personal, des de la petita denúncia a la col·laboració amb la policia secreta”. Una imatge del 1991, amb la caiguda de l’imperi soviètic, que l’articulista vincula al que va ser el mur de silenci del postfranquisme.

Si la premsa europea ha estat més aviat crítica amb la instrumentalització de l’“alliberament” d’Alemanya per part dels russos, tampoc no han mancat veus que reforcen el discurs de Putin.

Amb l’argument que “negar el paper de l’exèrcit roig en la desfeta alemanya és injust i perillós”, Jonathan Steele addueix al The Guardian anglès que un milió de russos van morir al setge de Leningrad, la URSS va aportar 229 divisions contra els nazis, molt més que la resta de països guanyadors, i que el 80 per cent de l’armament destruït als alemanys corresponia a l’exèrcit roig.

Tot això serveix perquè l’editorialista d’aquest diari d’esquerres critiqui Washington pel seu intent de voler controlar el món des del Canadà i Llatinoamèrica fins a les portes de Moscou.

Però els diaris, mentrestant, han escrit altres coses. Per exemple, Le Figaro ha saludat el desè aniversari del president Jacques Chirac amb un paral·lelisme amb Lluis XV. Emmanuel Le Roy, que és qui signa aquest article gens hagiogràfic, compara la política del rei Sol amb l’actual inquilí de l’Elisi en tots els camps, des de la impopularitat a l’europeisme tebi, passant per l’escàs fervor religiós i l’enemistat amb Anglaterra.

També el gir cap a un cert euroescepticisme preocupa Massimo Riva a la seva columna habitual “Avís a navegants” de L’Espresso. La valoració que fa de l’entrada de Giulio Tremonti al nou govern Berlusconi no li mereix gaire crèdit, atesa alguna crítica anterior al paper negatiu de l’euro sobre el benestar dels italians. Per desmentir-lo una xifra esfereïdora: quan la cotització del dòlar anava un 30 per cent per damunt de l’euro l’economia italiana només va créixer el 0,4 per cent, un terç del creixement actual amb un euro fort.

La immigració i la seva influència sobre la demografia en uns països europeus amb taxa de natalitat baixa continua sent un tema recurrent però de debat necessari i oportú. L’edició en anglès de Frankfurter Allgemeine torna a la càrrega: en dotze anys, el nombre de dones que manifesten el desig de no ser mares ha crescut del 9,9 per cent al 14,6 per cent, i entre els homes la xifra encara és més alta (26,3% respecte l’11,8% de fa dotze anys).

Més enllà de l’Atlàntic, la premsa de referència als Estats Units s’ocupa de qüestions ben diferents, cosa que de vegades és d’agrair, certament.  La moda dels blogs porta el The New York Times a reclamar una certa regulació ètica del que anomena “el darrer soroll a la globosfera”. Sobretot després que missatges anònims hagin influït amb informacions no contrastades en diaris de prou solvència o que se n’hagin fet ressò al World Economic Forum de Davos o a la mateixa sala de premsa de la Casa Blanca. I és que entre altres coses, els blogs no rectifiquen les informacions errònies ni les intoxicacions ni tampoc no expliciten mai la seva font informativa. Per això cal posar-los en quarantena.

El Washington Post, per la seva banda, es fa ressò de la influència creixent del col·lectiu hispà als Estats Units i de la força d’aquesta llengua, que ja arriba a ser la primera en el col·lectiu d’edat entre 18 i 34 anys que mira la televisió. Univisión ha desbancat del primer lloc les anglosaxones NBC, CBS, ABC i Fox! Entre teleespectadors d’aquella edat, però és un pas que els preocupa, esclar.

Veus de la Fundació

“I a la pregunta de què fan els seus competidors alemanys, francesos, italians i bascos, la resposta és definitiva: ‘Els seus governs els ajuden a resistir amb tota classe de deduccions, desgravacions i bonificacions en l’impost de societats; ells resistiran, però jo no’”. Podríem deixar a la imaginació del lector explicar el sentit d’això que explica Ramon Tremosa a l’Avui de dissabte. Però com que d’imaginació no en fa falta gaire per saber de què va la cosa, li estalviarem fins i tot aquesta feina mínima: és la història d’un empresari que, veient els reptes de la globalització es va preparar bé i a fons per encarar-los. Tot i això, la seva empresa ha estat a punt de tancar perquè depèn d’una matèria primera que es compra als mercats internacionals, però que l’especulació xinesa n’ha disparat el preu espectacularment. L’home ha anat reduint costos per fer front a la dificultat, però la seva situació és, avui, insostenible. Arribats aquí, doncs, cal remetre’s al principi d’aquest escrit per veure quines serien les solucions per a un empresariat que pertany a un país com Catalunya, on el seu govern “no té diners ni capacitat normativa” mentre que “a Madrid senzillament passen de l’economia productiva: ells només exporten serveis públics i privats i no saben què és exportar mercaderies a la resta del món”.

Sí, és del finançament del que estem parlant. “Estúpids”, afirma Jordi Barbeta (La Vanguardia dissabte) que hauria volgut afegir Maragall a aquesta primera frase, tot parafrasejant Clinton quan li va recordar a Bush pare que, tot i els èxits bèl·lics al Golf, aquest havia perdut perquè l’economia nord-americana no anava bé. Però no ho va fer. El president no va deixar anar aquest exabrupte contra “aquest antic club de fans de l’esquerra exquisida que tant l’aclamava abans i que ara li retreu el seu coratge”, ara que ell ha fet “un acte de fe i un exercici d’autoestima posteriors al descobriment que difícilment es pot atendre els pàries d’aquesta terra sense disposar dels instruments necessaris. El progressisme oficial ha entès finalment que l’autogovern i el finançament suficients no són abstraccions nacionalistes ni capricis burgesos com creia, sinó les eines per dur a terme les reformes socials necessàries i la creació de riquesa que faci possible una major distribució”.

I això que aquests de qui parla Barbeta –i ara fem un incís–, altrament anomenats progres, semblen viure un “enèsim ‘revival’”, si hem de fer cas de Marçal Sintes (Avui, dissabte), que atribueix la situació al fet que “tenen sort perquè hi ha elements d’una dreta obtusa que s’abonen a la rifeta de la qual ells, els progres, van tirant”.

De fet, fa força anys que en tiren, de la rifeta. Ja l’any 68 demanaven a París impossibles, cosa que per a Francesc Cambó, tal com ens recorda, ara des d’El Temps, Ramon Tremosa, és una manera de caminar cap al desastre, “com seria ara demanar tot el concert econòmic”, però l’altra manera de fer-ho “és ajornant el que ja és inajornable: no millorar substancialment, a partir de gener de l’any vinent, el nostre finançament”.

Esclar, ens diuen insolidaris i altres estirabots, però, per què demanem això que a ells els sembla la lluna? Potser una de les respostes la tingui Salvador Sostres (Avui, dimarts) quan fa palesa una manera de ser, un tarannà molt especial, del comerciant (i cal pensar que, per extensió, de l’empresari) català, de qui diu que la seva moral és ser “compassiu amb el gest però estricte amb el negoci. Amb una mà dóna el condol i amb l’altra organitza el torn del cap de setmana. Així vam aixecar aquest país: alguns ho troben fred, però a mi em sembla admirable”. És a dir, a Catalunya, es va per feina.

També els catalans ens definim pel tòpic aquell del seny i la rauxa. De ben segur, ambdues circumstàncies conflueixen en l’iconoclasta poeta Josep Palau i Fabre, en el “solipsista Palau” (La Vanguardia, dilluns), en paraules d’Oriol Pi de Cabanyes, que matisa que l’homenatjat “no és, com suposaria el malentès, un egoista insolidari. El solipsista, un subjectivista radical, sap que només es pot ser útil als altres si un s’esforça a ser fidel a la pròpia consciència”. De Palau i Fabre, l’autor de la glossa en destaca que, “a diferència de Neruda, és un poeta que mai no ha tingut cap sentit del poder (ni d’afany de lucre, cosa que ja va saber-li apreciar Picasso, que va ser molt generós amb ell”. Reclama Pi de Cabanyes com a homenatge “l’estrena d’alguna obra seva al Teatre Nacional o que el Museu Picasso no el menystingui més, com ha fet sistemàticament fins ara”.

Per la seva banda, Enric Canals (e-noticies, dilluns) fa un elogi del també periodista Joaquim Roglan, de qui diu que és “especialista en el comentari breu, punxant, a posar el dit a la llaga, en la contracrònica d’actes i fets que habitualment només mereixerien la insulsa i lineal descripció en aquest to políticament correcte que tan abundant es manifesta en el panorama periodístic de la Catalunya tripartida”. L’article del patró de la Fundació parteix de la publicació del llibre Què esteu fent amb Barcelona?, escrit per l’habitual cronista de La Vanguardia i que ens retrata una Imma Mayol com a “beata laica de la solidaritat amb els ocupes”, un Jordi Portabella com a “Sant Francesc de la república animal” i també diu que Joan Clos “tot el que toca ho trenca o li surt malament”.

En canvi, a Chirac sembla que ni li aniran tan  malament les coses, al cap i a la fi, i encara aconseguirà el sí a Europa en el referèndum francès, si aplica l’arma secreta que ens revela Joan Oliver (Avui, diumenge) que té, i és que confia que “la Unió Europea l’autoritzarà a reduir en deu punts l’IVA dels restaurants. Si se’n surt, tindrà un argument de pes per demostrar que França encara mana a Europa i que ell defensa els interessos nacionals. Els votants diran sí a la Constitució europea perquè els restaurants els surtin un 10% més barats. Genial”. Panem et circenses?

També va dependre del poble que Hitler –i sense ànim de voler fer comparacions– arribés al poder. Valentí Popescu, que té una visió força acurada de la qüestió, atès que va ser, durant molts anys, corresponsal de La Vanguardia a Alemanya, fa a l’Avui (dissabte 30 d’abril i dijous 5 de maig) una dissecció de les causes que el van portar al capdavant del govern alemany, i també ens desmitifica la fi de la Segona Guerra Mundial. “Més que una causa –afirma Popescu– Hitler va ser un producte. El producte d’un estat d’ànim (els francesos en dirien de l’“esperit del temps”), d’unes pors i dels anys de misèria patits pel poble alemany durant la gran crisi econòmica del 1929”. Del final del la segona gran conflagració mundial, Popescu n’assenyala que “la Segona Guerra Mundial no va començar el 1939, sinó el 1914” i “va acabar tot just el 1989, amb el col·lapse de la URSS”.

Inèdit

Valentí Puig

Els electors britànics han castigat Tony Blair per haver-se sumat a la guerra de l’Iraq, però li donen la majoria per una gestió econòmica eficaç que correspon a George Brown, els encerts de la qual provenen dels temps de Margaret Thatcher. Conseqüentment, ara es tracta de saber quan Blair creurà oportú deixar de ser primer ministre perquè Brown ocupi el seu lloc. Per als conservadors, la perplexitat prossegueix, orfes, de nou a la recerca de líder, sense saber el destí de tan llarga marxa. Augmenta la desconnexió entre la classe política i la societat, com per confirmar les tesis de la postdemocràcia.

Amb Tony Blair i Gordon Brown de nou a les seves respectives residències de Downing Street, aquest mes queden dues votacions d’importància per a Europa. Dia 22, vota la gent del land alemany més populós, Renània del Nord-Westfàlia, on la coalició entre socialdemòcrates i ecologistes està perdent terreny. Atur, malestar econòmic, efectes de l’ampliació europea: l’electorat del land sembla que prefereix donar el poder regional a una coalició liberal democristiana. Aquest tomb afebliria la posició del canceller Schröder, a més de trastocar els paràmetres polítics d’una zona d’Alemanya –d’extensió similar a la de Bèlgica i Luxemburg junts, amb més disset milions d’habitants– que du gairebé quatre dècades en mans de la socialdemocràcia del corporativisme sindicalista.

La segona votació, per al dia 29, és el referèndum francès sobre el Tractat Constitucional Europeu, amb enquestes oscil·lants que suggereixen la possibilitat d’un no que malmetria els mecanismes íntims de la Unió Europea i deixaria Jacques Chirac molt malparat.  Tots els instints antiliberals i proteccionistes de la vella França han reaparegut en aquesta campanya, amb l’incentiu de la presència de Turquia a les portes de la Unió Europea. Amb deu anys a l’Elisi, Chirac sembla haver perdut olfacte, tal vegada perquè persisteix en la creença que la integració europea encara és un invent francès.

Obstinat a realçar els valors tan volàtils del Nou Laborisme, Colin Crouch reflexionava en l’assaig "Postdemocràcia" sobre els efectes de la globalització en la capacitat dels governs, en una fase de nous activismes –ONGs, mobilització de noves identitats, etc– que sobrepassen el sistema de partits. Al marge de la propensió de Crouch cap a les entelèquies de la democràcia participativa, parts del seu diagnòstic són aplicables tant a les eleccions generals britàniques com a les de Renània del Nord-Westfàlia o al referèndum francès. La democràcia-espectacle, sense una agenda pública real, banalitza la política i incrementa la passivitat dels votants. Mentrestant, la política de poder es practica amb la mínima  transparència possible. Així doncs, l’experiment postdemocràtic més gran a la vista és la Unió Europea. Per contrast, els candidats britànics han recorregut  les seves circumscripcions lluitant vot per vot. Per la seva banda, els socialdemòcrates de Renània del Nord-Westfàlia opten per posar-se a debatre els riscos del sistema capitalista i per demonitzar els beneficis empresarials. Potser creuen que aquesta és la millor manera de no perdre l’hegemonia en una zona molt castigada per l’atur. En tot cas, no seria un mètode postdemocràtic perquè una de les millors decisions de la socialdemocràcia europea va ser deixar de dir que els empresaris són una plaga bíblica.