De què us queixeu, valencians?

23-07-2012

Agustí Pons

(El Punt Avui, 21-07-2012)

Cada vegada que la premsa publica un nou despropòsit que ridiculitza les institucions que governa el Partit Popular al País Valencià –que són gairebé totes–, analistes, columnistes i comentaristes d'aquesta part del riu de la Sénia despatxen la qüestió amb una contundència despietada: “De què us queixeu, valencians? Sou vosaltres els que els voteu. Encara us passa poc!” El retret és tan superficial com demanar als catalans –als catalans de l'altra part del riu– que no protestin pel tracte que reben d'Espanya perquè són incapaços de separar-se'n. Òbviament, els valencians que es queixen de la gran catàstrofe que ha provocat la gestió del PP solen ser els que no el voten. És a dir, la minoria. Però la minoria té dret a ser escoltada allà baix i a ser compresa i obtenir alguna complicitat ací dalt. Els valencians que treballen per una altra manera d'entendre el país i que sovint són conscients dels profunds lligams que els relacionen amb Catalunya no es mereixen un menyspreu semblant.

Alerta amb aquesta minoria, perquè pot acabar sent majoritària. L'estil del PP ha quedat en una evidència descarnada darrerament. Aquells que només fa uns anys s'autoproclamaven “eix de la prosperitat” acaben de demanar acollir-se al fons de rescat autonòmic i han acceptat, doncs, la intervenció de l'Estat. Ho han fet, a més, amb un posat arrogant incomprensible. Potser perquè als representants dels valencians acceptar la intromissió dels seus superiors polítics i morals tant se'ls en fot. Més aviat se'n senten orgullosos. Però aquesta subordinació –aquesta darrera i incomprensible deriva del provincianisme corrosiu autòcton– potser no és compartida per la majoria dels valencians. I això pot capgirar els resultats electorals que fa gairebé tres dècades es repeteixen amb obstinació. Fins i tot els més ferms partidaris de l'hegemonia del PP han quedat sense arguments quan han hagut d'assistir, estupefactes, al processament i a la dimissió del president de la Generalitat, a la fallida de les finances autonòmiques, a l'ensorrament del sistema financer autòcton, a la suspensió de la televisió i la ràdio pròpies i a la xarlotada de la instal·lació al fallit aeroport de Castelló d'un monument que deixa en beceroles el cinema de Luis García Berlanga.

Mai l'oposició valenciana havia tingut una oportunitat tan clara per substituir l'hegemonia d'un model polític i social que ha deixat en la ruïna el país per una alternativa més digna. Cinquanta anys després de la publicació de Nosaltres, els valencians, l'anàlisi i el diagnòstic de Joan Fuster són del tot vigents. Les solucions i la tàctica per evitar la dissolució del poble valencià en un magma subaltern no seran com les havia previst l'escriptor de Sueca. El PSPV-PSOE o Compromís no són tan exigents i ambiciosos nacionalment com proposava i demanava Fuster, però són. I sent representen la garantia d'un present més digne. El PSPV-PSOE sota el liderat de Ximo Puig té l'oportunitat de rectificar una història de cessions i pragmatisme que el van portar a l'esterilitat nacional. Compromís representa, per primera vegada, l'esperança d'un valencianisme que ha de deixar de costat els dubtes, els complexos i les insolvències que l'havien acompanyat des de la transició.

En tot cas, els valencians que aspiren a un present millor i més digne, a un present que permeti superar l'estadi de provincianisme ridícul, han de prendre bona nota del que ha passat a Televisió Valenciana. El govern d'Alberto Fabra acaba d'anunciar un expedient de reducció de plantilla que afectarà més del 70% dels seus treballadors. Aquesta mateixa setmana un grup de periodistes es van plantar i van reclamar una televisió “pública i en valencià”, tal com proclamava la llei de creació de RTVV. “Pública i en valencià” són els mínims exigibles que aquests mateixos treballadors haurien d'haver exigit a Joan Lerma quan el president socialista de la Generalitat va acceptar que el seu primer director, Amadeu Fabregat, deixés de doblar les sèries i les pel·lícules al català perquè tenien “menys audiència”. O quan Eduardo Zaplana va convertir els informatius de la casa en un No-Do autonòmic. O quan Francisco Camps va permetre que els seus platós esdevinguessin un refugi de periodistes de l'extrema dreta espanyola represaliats arran de la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero. O quan el mateix Camps va decretar la prohibició de la recepció de TV3 al País Valencià i va desplegar una cacera institucional contra Acció Cultural.

La plantilla de Televisió Valenciana –1.700 persones– constitueix un dels altres despropòsits de l'era del PP. Reduir-la ara a 300 treballadors pot semblar una mesura excessiva i desproporcionada. Però la pregunta és obligada: Per a què i a qui serveix RTVV? Paga la pena defensar un model televisiu provincià, controlat i que no representa una alternativa a res? Quina és l'audiència actual de Televisió Valenciana? Encara pitjor, quina n'és la credibilitat? Qui està disposada a defensar-la, més enllà de la pròpia plantilla? Els treballadors de Televisió Valenciana no tenen cap autoritat moral per plantar-se ara contra l'ERO que els ha perpetrat la Generalitat. Ho havien d'haver fet abans.

I cal que l'alternativa política al PP en prengui nota. Es tracta de substituir –substituir– una submissió política, falsa, arrogant, buida, mesquina i provinciana. No de canviar un model podrit per un altre de semblant que només se'n diferenciï per la sigla política que l'imposi. Queixeu-vos, valencians, però aprengueu-ne també.

veure article original

Enviar