Dos trens a tota velocitat

27-07-2012

Marçal Sintes

(El Periódico, 26-07-2012)

Fa molt temps que Artur Mas i els partits catalans discuteixen sobre el que CiU ha anat anomenant «pacte fiscal en la línia del concert». No en va aquesta va ser, com es recordarà, la proposta estrella del programa amb què Mas va guanyar les eleccions del 2010 al Parlament. Assegurar que es redueix l'insuportable dèficit fiscal (la diferència entre els diners recaptats a particulars i empreses catalans i la part que s'acaba destinant a Catalunya) és el principal objectiu, amb el qual està d'acord una amplíssima majoria dels ciutadans del país.

La justícia de la demanda catalana juntament amb el suport de la població són les dues principals cartes amb què compta Catalunya. Són aquests dos aspectes els que van animar Mas a apostar fort, i a situar la proposta, a més a més, en el context del dret a decidir. Tan fort ha apostat Mas que no hi ha marxa enrere. Ni tan sols és possible el desenllaç tradicional, que passaria per acceptar uns quants milions més i immediatament després explicar que s'ha aconseguit el millor finançament de la història. Els nacionalistes catalans ho han deixat clar: abans el fur que l'ou, o sigui, aquesta vegada s'han de canviar les regles.

El primer contratemps realment important per a Mas va ser la majoria absoluta de Mariano Rajoy. La força dels vots de CiU a Madrid era necessària estèticament, però només això. El segon ha arribat amb la terrible espiral de la crisi.

Però no només ha passat que la majoria absoluta i la crisi han enfortit la posició de Rajoy davant el desafiament català, sinó que ha posat les bases perquè el PP llancés un desafiament molt més important, ja que persegueix soscavar els fonaments del model autonòmic, en una maniobra que ningú s'havia atrevit a fer des de la transició i que té Catalunya com a peça de caça més desitjada.

El Govern del PP, per mitjà de tota mena d'estratagemes i incompliments, centrifuga el dèficit públic cap a les autonomies i, a més a més, les pressiona exigint-los un colossal esforç, esforç que l'administració central no s'aplica a si mateixa en la mateixa mesura. Així, s'empeny les autonomies més endeutades, com Catalunya, cap al rescat, la qual cosa les deixa a mercè de Rajoy.

En paral·lel, el PP i el seu entorn mediàtic assenyalen les autonomies com les grans culpables. El PSOE de vegades n'és còmplice, de vegades simplement consent un tipus de propaganda antiautonòmica que, amb el temps -perquè no té res de nova-, ha penetrat en el conjunt de la societat espanyola.

El que s'anunciava com un xoc de trens perquè Catalunya estava, de fet està, decidida a acabar amb l'asfíxia financera a què se la sotmet, és a dir, perquè el tren català es llançava sobre el tren espanyol, s'ha convertit en una cosa molt més espaordidora, que és que ara són dos trens que circulen a tota velocitat en sentits contraris, l'un contra l'altre. Sobretot si considerem que el català és, dels dos, ben clarament el menys robust.

veure article original

Enviar