“No existeix un sector catalanista del PSC. Només hi ha PSOE”

19-10-2009

Jaume Sobrequés (Girona, 1943) és historiador i polític. Ha estat senador i diputat al Parlament de Catalunya pel PSC, director del Museu d'Història de Catalunya i membre de la Junta Directiva del FC Barcelona amb Josep Lluís Núñez de president. Es declara socialista i independentista, una barreja peculiar que explica en aquesta entrevista.

Fa pocs dies, vostè era a l'acte de constitució de Reagrupament. Per què? En forma part?

No. No hi ha cap relació especial. Hi tinc una bona amiga, la Ruth Carandell: ella em va convidar i jo vaig acceptar la invitació. A més, si l'objectiu de Reagrupament és treballar per la independència de Catalunya, jo el comparteixo.

Hi ha un altra persona que se l'esperava, però que no hi era: Joan Laporta. Què en pensa, del seu possible pas a la política?

Que Reagrupament cometria un error històric, que el desqualificaria com a partit, si fitxés Laporta per a la seva candidatura.

Per què?

Per tarannà. Laporta no és adequat, per la seva trajectòria, per formar part d'un partit polític d'aquesta naturalesa. Ni de qualsevol altra, vaja. Te una imatge de ser una persona una mica arribista, molt egocèntrica i molt poc disposada a dialogar o a sotmetre's a una disciplina d'una organització política. I avui ho vull deixar aquí. Sigui com sigui, el meu pronòstic és que el senyor Laporta no entrarà en política. Ell no voldrà.

Per què? Perquè demanaria massa a canvi?

Perquè ell coneix la seva pròpia trajectòria.

Com a president del Barça, Laporta fa bé de posicionar-se políticament?

Sí. Ser president del FC Barcelona és com ser-ho de qualsevol altra cosa. És absolutament legítim, com si presidís qualsevol altra entitat: aquest és un país lliure i democràtic.

A Núñez, que era a l'òrbita del PP, no se'l criticava des del punt de vista polític. A Laporta, que és catalanista, sí. Per què?

Nuñez es va mantenir sempre apartat del la gent del PP, i no va militar mai en cap partit. Va mantenir bones relacions amb tothom, i a la seva junta directiva hi havia de tot, socialistes com jo, o gent propera a CiU i altres tendències. El que importava era compartit el barcelonisme.

Es diu que Núñez no va voler polititzar el Barça. Laporta l'ha polititzat?

No. Ell ha expressat unes opinions personals. I ho trobo legítim. I en aquest sentit fa un favor al món de futbol, perquè en general, a nivell espanyol i internacional, és un món mafiós i de fatxes. Que en aquest entorn de fatxes hi hagi una persona democràtica com el senyor Laporta i amb unes idees a favor del seu país, ho trobo molt higiènic.

Si hi ha tant de desamor, ¿per què continua militant?

No descarto deixar-ho. Ara: cal esperar que hi hagi un fet prou escandalós perquè m'hi empenyi. Jo, per exemple, si fos militant socialista del País Basc, m'hauria donat de baixa immediatament. És immoral i escandalós el pacte del PSOE amb el PP per desbancar els nacionalisme que ha guanyat les eleccions. Però, a Catalunya, un fet d'aquesta naturalesa no s'ha produït. Però si jo considerés que el PSC arribés a passar la línia, no descarto donar-me de baixa.

Es pot ser independentista, com vostè, i militant del PSC? És una cosa corrent?

No. És molt estrany. Però jo sóc historiador i he de contemplar els problemes polítics racionalment. I el que sé com a historiador és que la relació Catalunya-Espanya no ha funcionat mai. Ni amb els socialistes, ni amb el PP, ni amb la República d'esquerres ni amb la República de dretes, ni amb la monarquia. Mai.

Quina compatibilitat hi ha aquesta ideologia i pertànyer a un partit que fa bandera creure que és possible l'encaix harmònic de Catalunya?

Jo visc en una conscient incoherència.

Què en pensa, del federalisme del PSC?

El federalisme del PSC és una mentida. Espanya ja ho és, un Estat federal. El federalisme és, a partir de la unitat, descentralitzar algunes coses. Una altra cosa seria la confederació: a partir de la independència de les parts, crear un projecte unit i conjunt, entre iguals. El federalisme a l'espanyola és una concessió graciosa d'un Estat centralitzat, que també es pot anomenar Estat de les autonomies.

En el PSC sempre han conviscut dues ànimes, una més catalanista i una altra més PSOE...

Sempre, no. En el passat.

En aquets moment, com està aquesta la convivència entre les dues ànimes?

No existeix. Hi ha una majoria aplastant i absoluta de l'ànima PSOE. Total.

Aleshores, el sector d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Joaquim Nadal...?

No formen cap sector. Són una colla de persones individuals que, per la seva vàlua professional extraordinària ocupen uns càrrecs. Però no tenen cap pes dins del PSC. No manen, ni tenen cap paper en la direcció del partit. El sector catalanista del PSC no existeix. Només hi ha PSOE.

Posi's en la pell d'historiador, imagini's que passen 100 anys i faci'm un judici alguns personatges. Primer: Pujol.

És el polític més important de la història contemporània d'aquest país. Molt més que Companys, Macià o Prat de la Riba o Cambó. A més, el pujolisme no està esgotat: té encara futur i està molt ben arrelat. I és per això que Artur Mas, que n'és l'hereu, guanya amb molta diferència les eleccions.

la Generalitat, era tan superior al seu temps per mentalitat, que no va poder resistir i el sistema el va eliminar.

Per què era tan superior?

Era un home més lliure que els altres. I a la política no n'hi ha, d'aquesta mena d'hores. Son purs instruments dels partits.

Quina era la ideologia de Maragall?

Fer el que a ell li donés la gana...

I això, concretament, què era?

Volia un PSC més lliure en relació amb el PSOE. Menys compromès orgànicament. El PSOE i el PSC se'l van menjar.

Zapatero.

Zapatero ve a ser un mag. No té un contingut ideològic profund i es nota en la traïció que l'esquerra està fent a les classes populars el país. Cedeix davant la banca, davant dels trusts de la TV, etcètera. No fa una política d'esquerres.

Montilla.

Es un miracle.

En quin sentit?

Que una persona de la seva discreció pugui arribar a ser president de la Generalitat. És una persona que ni tan sols ha estat capaç de canviar-se el nom de José a Josep. Ho hauria d'haver fet i tothom ho hauria entès, però no ha estat així. És un home gris, discret, que no crea problemes, que no saps per on agafar-lo, que s'ha sabut envoltar de gent que li fa la feina. Però l'últim president de la Generalitat de veritat va ser Jordi Pujol. Ara, Montilla fa de president d'una gran Diputació, amb poders administratius i prou. Amb Montilla s'acaba el carisma simbòlic de la Generalitat com a representació de Catalunya. I ara no veig ningú en l'horitzó d'aquets país capaç de recuperar el carisma de Pujol, o fins i tot de Maragall.

L'única sortida per Catalunya és la independència?

Sí. Però jo seria partidari que, després de la independència, hi hagués una nova integració amb Espanya en forma de confederació. I hi podria haver coses en comú, com un cap d'Estat, o una diplomàcia, o un exèrcit. Però a Espanya ningú no ho accepta. Jo tinc l'absoluta certesa que si, en un moment donat, el Parlament de Catalunya fes una proclama independentista, Espanya ens enviaria els tancs. I en això no hi ha cap diferència entre els socialistes, el PP i Franco.

És possible posar d'acord les interpretacions d'un historiador català i un espanyol?

No. És impossible. I no hi ha diferencia entre dreta i esquerra. Jo tinc molts amics historiadors d'esquerra, alguns que venen del Partit Comunista, i tenen una visió de la historia d'Espanya (Catalunya inclosa) no gaire diferent de la dels historiadors franquistes.

A FONS - Altres continguts

Activitats de la FCO