“Si no controlem l’aeroport, Catalunya acabarà sent una colònia econòmica”

18-01-2010

El candidat al Nobel afirma que Keynes era també un liberal, perquè volia preservar el capitalisme

Jordi Galí (Barcelona, 1961) és un dels més prestigiosos economistes catalans. Una prova: el 2009 ha entrat a la travessa dels Premis Nobel. És membre de la Fundació Catalunya Oberta, director del CREI (Centre de Recerca en Economia Internacional) i autor de nombrosos llibres i treballs acadèmics.  

Com es veu la sortida de la crisi mundial?

Els senyals són positius, perquè alguns països a penes els havia tocat la crisi i ara van molt bé, com la Xina o Amèrica Llatina. Altres han sortit de la recessió, com els Estats Units, Alemanya, França o Itàlia. I altres països han aturat la caiguda, com Regne Unit i Espanya. L'única incògnita és si quan sortim de la crisi hi haurà recuperació ràpida (amb taxes de creixement elevades) o hi haurà un ritme més lent, o fins i tot un relatiu estancament que dificulti l'absorció de l'atur.

Què passarà quan es retirin els estímuls que els Estats han abocat a l'economia?

Aquesta és una font d'incertesa: la desaparició dels estímuls fiscals i monetaris. El risc ve sobretot dels estímuls fiscals, perquè amb ells s'acumula deute públic, i no poden mantenir-se més enllà del 2011. Si aleshores no s'haguessin recuperat les economies, la situació seria difícil.

Què passaria?

Els governs es trobarien en un dilema molt complicat. Un, retirar els estímuls per evitar una explosió del deute, però agreujant aleshores la crisi. O dos, entrar una dinàmica de creixement esbojarrat del deute, fins al punt d'arriscar-se a una fallida. Però jo no crec que arribem a aquest dilema. L'economia real s'està recuperant i la tendència només es podria malmetre si hi hagué una nova crisi financera, cosa molt improbable.

Davant la crisi, hi ha hagut una resposta molt irada de l'esquerra. S'ha pretès que era la demostració que el liberalisme dels darrers anys era un error...

Les respostes anticíclicques dels governs existeixen ara i no existien en els anys 30 del segle XX. S'han fet bé, i amb bona coordinació. Però les polítiques anticícliques no estan renyides amb el pensament liberal, per una raó molt senzilla. El pensament liberal tradicional, des de Adam Smith fins a Hayek, dóna un paper a  l'Estat per compensar falles del mercat. I això ha passat.

Hayek hauria estat a favor de les grans intervencions dels Estats?

Hayek va ser el primer a defensar que una de les funcions acceptables per a un Estat eren les polítiques anticícliques. L'Estat no podia quedar-se quiet en situacions de crisi. El progressisme local vol presentar Keynes com d'esquerres, però Keynes en molts aspectes era un liberal: era una persona que per damunt de tot volia preservar el capitalisme, davant del risc de substitució pel socialisme. Per tant, els liberals també hem de reivindicar Keynes.

25 anys hi ha hagut na progressiva adopció de polítiques liberals. Desregulació i privatitzacions. Però, ¿això ha estat la causa de la crisi? No. La crisi ve d'una regulació dolenta d'un sector molt concret: l'hipotecari americà i en general del sector bancari. És culpa del liberalisme? El que està clar és que hi ha hagut errors en la regulació: errors dels governs. Perquè, en cas de crisi els governs actuen de pressa i amb força, però en situacions de creixement i bonança, els governs tendeixen a la inactivitat. S'inhibeixen. No volen frenar, per por a un cost electoral. I això en el cas espanyol ha estat extrem.

Quina crítica faria als governs espanyols (del PP i el PSOE) en la fase prèvia a la crisi?

Primera, que han mantingut estímuls fiscals a l'immobiliari, com desgravacions fiscals a l'habitatge. I així hi ha hagut un creixement del crèdit bancari totalment desproporcionat. I segona, el consum públic ha augmentat durant el període d'expansió en un punt en el PIB. En una situació de creixement, els governs haurien de retirar-se.

Com valora la resposta espanyola a la crisi. Ara, Espanya va al vagó de cua de la recuperació...

La resposta ha estat improvisada, poc pensada, amb mesures fetes una mica a correcuita. Hi va haver una resposta inicial: despesa pública per absorbir pèrdua d'ocupació de la construcció. Pel que fa a l'augment d'impostos, és reduir el dèficit i envia un senyal als mercats que preocupa el tema. Tot això és correcte, de manual, fins i tot l'augment de l'IVA el segon semestre de l'any que ve. El que em va semblar frívol i poc competent és la resposta abans de la tardor del 2008: negació de la crisi, augments de la despesa absurds...

Com els 500 euros de Zapatero?

Per exemple. Mesures poc apropiades.

Pot tenir problemes el deute d'Espanya amb el ràting, com ha passat amb Grècia?

Depèn de l'evolució del deute públic respecte al PIB. Es partia d'una situació bona, entre 30-40%, i ara ha anat pujant al ritme del 10% anual. Es preveu que es pugui estabilitzar en torn al 60-70%. Això es pot absorbir. Ara: si la recuperació no arriba, aleshores tindrem un problema. Entraríem en una dinàmica perversa, a la grega, on es tractaria d'emetre més deute i pagar un tipus d'interès cada cop més elevat per aquest deute. Però vaja: jo crec que aquest també és un escenari improbable per a Espanya.

Les entitats financeres espanyoles, bancs i caixes, poden tenir problemes?

Estan en situació delicada, en tant que tenen dificultats per mantenir el nivell de capitalització desitjada. La morositat està pujant molt, tant per part d'empreses com de famílies. Cada persona que queda en atur és gairebé una hipoteca que es deixa de pagar. Ara: jo no ho veig com un problema de solvència greu, sinó de caiguda important de beneficis, que repercuteix en valoració de les accions, i a més de contracció del crèdit. Aquesta resposta es comprèn des del punt de vista de cada entitat individual, ja que va dirigida a millorar la seva solvència

Passem a la gestió de l'aeroport, que de moment està totalment centralitzada. Fins a quin punt és important per a Catalunya?

No sóc un expert en el tema, però com a ciutadà m'importa molt. Per al CREI, que es un centre de recerca integrat a la xarxa internacional, tenir un aeroport ben connectat al món és fonamental. Si no és així, hem de tancar. És essencial que els gestors de l'aeroport donin prioritat a les necessitats de l'economia catalana. Jo diria que és més important que qualsevol altra cosa concreta que es pugui posar sobre a taula. L'aeroport ha d'estar ben connectat amb el món des del punt de vista de les empreses, no dels turistes. Si no ho aconseguim, acabarem sent una colònia econòmica d'Espanya. Avui, el desenvolupament econòmic de Catalunya no és cap argument per als que prenen les decisions en la gestió dels aeroports.

I altre tema estratègic: l'Eix Mediterrani...

Vull començar amb un comentari més general. L'empresari català ha tingut sempre un excés de confiança en la importància i les possibilitats del mercat espanyol. Això ha estat una càrrega. S'ha vist l'espanyol com a mercat natural o prioritari. Amb la crisi ens hem adonat que era un error: l'economia espanyola és molt cíclica, i per això és importat la diversificació. Per això, qualsevol cosa que permeti trencar amb aquesta mentalitat de mercat espanyol és bona. L'Eix Mediterrani és important en tanat que vagi cap a Europa i suposi un trencament amb la mentalitat fomentada per l'estratègia radial impulsada des de Madrid.

L'empresariat català entén la globalització?

L'empresari català va endarrerit quant a assumir la globalització. Però és una qüestió generacional, també: els empresaris mes joves ho tenen molt més clar que els de més edat.

A FONS - Altres continguts

Activitats de la FCO