Jubilació als 67 anys: un debat incòmode però necessari

07-02-2010

Alemanya, Dinamarca i el Regne Unit marquen tendència a Europa i al món desenvolupat: tots els països es plantegen retardar l'edat de jubilació

"El problema no és Grècia, és Espanya". Quan el premi Nobel Paul Krugman, abans guru del PSOE, fa una afirmació tan contundent, és que les coses van mal dades per l'economia espanyola. Calen reformes estructurals. I el govern Zapatero, a la fi, s'ha decidit a obrir el debat sobre un problema molt seriós: la viabilitat del sistema de pensions. La proposta, en la línia de tots els països del nostre entorn, és retardar l'edat de jubilació.

1.- Zapatero sorprèn tothom: Jubilació als 67.

2.- Els precedents: jubilacions a la Unió Europea.

3.- Les reaccions. Sindicats, patronal, OCDE.

4.- Natalitat i pensions.

1.- Zapatero sorprèn tothom: jubilació als 67.

La política econòmica (per dir-ne d'alguna manera) de Zapatero des de l'inici de la crisi ara fa dos anys ha estat marcada per fórmules disperses però unificades sota una certa pàtina socialdemòcrata. El projecte del president espanyol era anar aguantant (mentre arribava la hipotètica recuperació) a base només de cures pal·liatives: pla E per injectar diners a la construcció i, sobretot, mantenir la despesa social en forma de subsidis als aturats.

El problema d'aquest plantejament és que implica un increment espectacular del dèficit públic: l'any passat va ser de l'11,5% del PIB i l'acumulat ja significa un 55% del PIB. I no sembla que hagi de controlar-se els propers anys. El problema és que un dèficit tan elevat implicarà enguany una despesa de 23.000 milions d'euros en interessos, que podria augmentar si pugen els tipus o si (com ha passat amb Grècia) les agències de ràting rebaixen la fiabilitat del deute espanyol.

És per això que Zapatero s'ha vist obligat a rectificar insinuant un gir liberal en la seva política econòmica. Sembla que ara ja no es tracta tant d'assegurar la "despesa social" com de contenir un dèficit públic que pot arribar a ser una llosa pesadíssima perquè l'economia torni a aixecar el vol. Zapatero, doncs, ha fet un intent d'agafar el toro per les banyes, amb un doble anunci: un pla d'estalvi de 50.000 milions els propers tres anys i una reforma en el sistema de pensions que implicaria apujar gradualment l'edat de jubilació fins als 67 anys. El document del govern complet és aquest: Documento sobre revisión del Pacto de Toledo.

Ja fa temps que els experts afirmen que el sistema de pensions, tal com està dissenyat, és inviable a mig termini. Això ho sabia el PSOE, ho sabia el PP i ho sap tothom. El sistema de pensions, segons ha reconegut el mateix Govern en un informe a La Comissió Europea, podria entrar en dèficit permanent entre el 2025 i el 2030. El que faltava és que algú afrontés la realitat amb una proposta de reforma. Zapatero ha trobat el moment per fer-ho, perquè ho necessitava: amb el missatge de rigor pressupostari que dóna aquest projecte, es vol tranquil·litzar els mercats financers internacionals, en els que es començava a escampar la idea que Espanya pot ser una segona Grècia.

La proposta del govern, molt resumida, és triple:

1.- Ampliar el període obligatori de cotització per calcular les pensions, que avui és de 15 anys.

2.- Donar més rellevància als plans privats de pensions.

3.- Endarrerir progressivament l'edat de jubilació fins als 67 anys. Cada any de retard en la jubilació significa un estalvi d'entre el 3% i el 5% del PIB: és a dir, en torn als 10.000 milions d'euros. La reforma començaria el 2013 i la jubilació s'endarreriria 2 mesos per any, de manera que culminaria el 2025: aleshores la jubilació quedaria ja en els 67 anys.

2.- Els precedents: jubilacions a la Unió Europea.

La mesura proposada per Zapatero té precedents en altres països europeus i fins d'altres continents. Dins de la Unió Europea, són tres els països que ja tenen aprovat l'allargament de la vida laboral més enllà dels 65 anys: Alemanya, Dinamarca i el Regne Unit. Però n'hi ha molts altres que estudien projectes que van en la mateixa direcció o han apujat l'edat de jubilació, encara que sense sobrepassar els 65 anys. Fem un repàs de la situació, país per país:

- Alemanya:

Va ser el primer Estat a plantejar la qüestió el 2005, quan governava la Gran Coalició entre democristians i socialdemòcrates. I és que a Alemanya hi ha consciència que es prepara una gran bomba demogràfica: l'any 2030 hi haurà 75 jubilats per cada 100 persones que treballin. Alemanya ha elevat fins als 67 l'edat mínima per beneficiar-se d'una pensió. La mesura començarà a aplicar-se progressivament entre el 2012 i el 2029.

- Dinamarca.

El 2006, va apujar l'edat de jubilació als 67 anys. En aquest cas, l'aplicació serà entre el 2024 i el 2027. A més, indexarà l'edat de jubilació en funció de l'esperança mitjana de vida de les persones de 60 anys, a partir del 2025.

- Regne Unit.

La reforma va començar a plantejar-se el 2005, amb un informe presentat per lord Altair Turner. Ara ja està aprovada. En el cas britànic, l'edat de jubilació serà de 68 anys. S'augmentarà de forma esglaonada entre el 2024 i el 2046.

- Àustria.

L'edat mínima de jubilació ha pujat de 61,5 a 65 per als homes, i pujarà des dels 60 als 65 per les dones.

- França.

L'edat mínima per jubilar-se és de 60 anys, la més baixa de la Unió Europea. Però el treballador ha d'haver cotitzat 40,5 anys (41 a partir del 2012) per cobrar una pensió completa, i els assalariats no poden ser jubilats contra la seva voluntat abans del 70 anys. A més, el govern Sarkozy té previst emprendre enguany una reforma més profunda del sistema, i no es descarta un augment de l'edat mínima per accedir a una pensió.

- Bèlgica.

L'edat normal de jubilació de les dones va pujar del 64 a 65 anys el 2009.

- Holanda.

El govern va anunciar l'octubre passat la seva intenció d'augmentar l'edat de jubilació dels 65 als 66 anys d'ara al 2020, i als 67 anys per al 2025.

- Portugal.

El 2007, l'edat de jubilació es va apujar a 65 anys per a tothom (abans era més baixa). A més, per cobrar una pensió completa, caldrà haver cotitzat durant 40 anys.

- Noruega.

Ha apujat l'edat de jubilació als 67 anys, però amb possibilitat de prejubilació als 62.

- Japó.

Està augmentant l'edat de jubilació dels 60 als 65 anys.

- Singapur.

Hi ha un projecte per augmentar l'edat de jubilació dels 62 als 67 anys.

- Israel.

Des del 2004 s'ha començat a apujar l'edat de jubilació, que quedarà en 67 anys per als homes i 64 per les dones.

- Estats Units.

L'edat de jubilació és entre 67 i 70 anys.

3.- Les reaccions. Sindicats, patronal, partits.

De reaccions davant la proposta, n'hi ha hagut de tota mena. Pel que fa al ciutadà mitjà, l'oposició ha estat clara, com ho demostren totes les enquestes aparegudes als mitjans. En general, la gent no està disposada a treballar més anys, encara que l'opinió pot canviar si les mesures s'expliquen millor.

La reacció més destacada ha vingut de part dels sindicats CCOO i UGT. El secretari general de CCOO a Catalunya, Joan Carles Gallego, ha estat el primer a insinuar la possibiltat d'una vaga general si la reforma tira endavant. Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez han estat duríssims contra el govern Zapatero per aquesta qüestió, pel que significa de viratge cap al centre.

Fins ara, la política econòmica de Zapatero havia estat orientada principalment a guanyar-se els sindicats. "A mi no me montan una huelga general", va dir el president un dia, amb la màxima vehemència, recordant potser quan, el 1988, els sindicats es van aixecar contra Felipe González. Zapatero ha estat presoner de l'ala esquerra del PSOE. I la catastròfica gestió de la crisi dels darrers dos anys, amb mesures erràtiques i allunyades de l'ortodòxia marcada per altres països europeus, es deu en gran part a aquesta por a enfrontar-se a CCOO i UGT.

La patronal CEOE no s'ha mostrat conforme amb determinats aspectes de la reforma, però és favorable a obrir el debat. Per la seva part, el PP ha mostrat el seu disgust per l'anunci de la reforma, però més per la forma (improvisada i fora del marc del pacte de Toledo) que no pas pel fons. Una actitud semblant a la d'Artur mas, que va qualificar la mesura de globus-sonda.

Mas també ha aprofitat per treure un tema espinós, que és una de les grans contradiccions de la reforma proposada per Zapatero: que es pretengui retardar l'edat de jubilació als 67 anys, quan en realitat el 40% de les jubilacions es fan ara abans dels 65. Sembla raonable endreçar aquesta qüestió abans (o paral·lelament) a la de l'allargament de la vida laboral.   

4.- Pensions i natalitat

A dia d'avui, es paguen a Espanya 8,6 milions de pensions. El 2040, segons les projeccions dels demògrafs, la xifra pot pujar a 15,3 milions. Quasi el doble. Aquesta és la clau del problema: les projeccions de natalitat i de l'esperança de vida. Fa temps que l'OCDE avisa que el sistema espanyol és insostenible i recomana adaptar l'edat de jubilació a l'esperança de vida.

Segons l'INE, Espanya serà, el 2050, un dels països més envellits del món: el 30% de la població tindrà 65 anys o més. Tot plegat serà conseqüència de la taxa de natalitat (una de les més baixes del món) i l'augment de l'esperança de vida (les dones espanyoles, amb 84 anys, són les que viuen més d'Europa).

Aquest envelliment té com a conseqüència un increment en la taxa de dependència: el percentatge de persones que no treballen en relació a les que treballen. L'any 2050, per cada 10 persones en edat de treballar, n'hi haurà 9 de potencialment inactives: les menors de 16 anys i majors de 64. La taxa de dependència creixeria del 48% actual al 90% el 2050.

La Seguretat Social consumirà cada any una part més important de la renda. Avui, es dedica el 9,5% del PIB a pensions, i el 2050 serà el 18%: això genera seriosos dubtes sobre la capacitat d'Espanya de garantir un sistema de pensions.

Solucions? Una primera seria, augmentar les cotitzacions i reduir les prestacions, cosa francament impopular. Una altra fóra aconseguir un canvi de tendència en la natalitat. Avui, la taxa ha crescut una mica gràcies a l'aportació de la immigració (1,44 fills per dona), però encara queda lluny dels 2,1 que es considera la taxa de substitució generacional. La tercera solució, que sembla la més factible, és el retardament de l'edat de jubilació. Aquest és el debat.

A FONS - Altres continguts

Activitats de la FCO