"El que desitja el PSOE és acabar la legislatura pactant amb CiU"

15-03-2010

Afirma que Espanya va cap a un federalisme no proclamat, un federalisme sense federalistes

Enric Juliana (Badalona, 1957) és director adjunt i delegat a Madrid de La Vanguardia. És un dels més esmolats i lúcids analistes de la política espanyola i catalana, i ha publicat llibres com La España de los pingüinos o La deriva de España. La seva mirada aguda ens permetrà, al llarg d'aquesta entrevista, entendre moltes coses que estan passant i preveure'n algunes que potser passaran.

- Deia Pla que, en relació a Catalunya, no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dreta que un espanyol d'esquerra? És cert? Quines diferències hi ha, si n'hi ha?

- L'afirmació de Pla, tantes vegades repetida aquests darrers anys, té un fons de veritat, però també ha esdevingut una caricatura. És veritat que la qüestió catalana provoca una bona gamma de reaccions adverses a Espanya (recel, desconfiança, incomprensió, por a la trencadissa,  enveja, ressentiment pur i dur...) sense massa distinció entre 'dretes' i 'esquerres'. Fernando Pessoa va escriure que cada nació es un món sencer, en solitud, un món 'en si mateix'. No és gens fàcil ser espanyol i catalanista; de la mateixa manera que resulta gaire bé impossible ser catalanista i molt espanyol. La idea de 'nació de nacions' és molt interessant intel·lectualment, però no té combustió popular. Dit això, matisem-ho. Hi ha espanyols -pocs- que han fet l'esforç d'entendre la qüestió catalana, gent que  simpatitza, en un grau o altre, amb el punt de vista català, o que simplement accepta la identitat catalana sense un bri d'agressivitat. I encara hi ha molta més gent  que ha acabat cansada dels excessos de la fúria anticatalanista, en la mesura que tanta agressivitat ha dibuixat una caricatura grollera i molt desagradable del món espanyol. Existeixen aquests espanyols matisats. Li asseguro que hi són. Però parlen poc. Tenen por? 

- Hi ha federalistes a Espanya? Hi ha gent que cregui en un Estat plurinacional? Qui?

- No hi ha a Espanya un corrent federalista important. L'experiència de la Primera República ha estat tan ridiculitzada (a consciència), que aquest ideal va morir fa molt de temps. I el desastre de la Segona República va acabar de reblar el clau. Un dels pòsits que el franquisme ha deixat a l'ànima popular espanyola és  el rebuig a la  complexitat política. I el federalisme representa una noció complexa d'Espanya. Hi ha gent, però, que acceptaria el federalisme com a modus operandi, per a donar un cert sentit a l'actual garbuix autonòmic. Sóc de l'opinió que anem, confusament, amb moltes ziga-zagues,  cap a un federalisme no proclamat; un federalisme sense federalistes; una manera de sortir del pas; una manera d'anar tirant. El federalista més convençut que he conegut a Madrid és un economista lliberal, molt proper al PP, Lorenzo Bernaldo de Quirós, el qual sosté que el federalisme és la única solució per a salvar Espanya del desastre.

- Com ha evolucionat la imatge de Catalunya ha Madrid des que vostè hi viu?

- Ha evolucionat malament. S'han activat molts mecanismes defensius com a conseqüència de l'Estatut, de l'opa d'Endesa i de l'existència mateixa del govern tripartit, cosa que era d'esperar. Quan es tiba la corda sempre hi ha reacció. El nou Estatut no és una broma i el pla de compra d'Endesa tampoc ho era. Han passat més coses, però. Les bajanades d'alguns polítics catalans ha excitat una agressivitat de nou tipus: la constant ridiculització del món català. Alguns polítics catalans, especialment la gent d'Esquerra Republicana, han caigut de quatre potes en aquest parany i em sembla que ho lamentaran a les properes eleccions al Parlament. L'anticatalanisme ha esdevingut a Madrid un bon negoci ideològic, polític i sentimental. Amb tot, encara passen coses sorprenents: fins i tot els taxistes d'extrema dreta elogien Pep Guardiola. "¡Qué chaval más majo"! Miri, he arribat a la conclusió que el problema té un clar rerefons psiquiàtric.

I l'agressivitat espanyola recorda a molts catalans que la seva força és limitada: la por a la  pèrdua de virilitat. Espanya és matèria de psicoanàlisi.

- A Catalunya es parla (Pujol, per exemple) d'un "esperit" de la Transició, d'un pacte que a Madrid s'ha traït? Com es veu això, des de Madrid?

- A Madrid, alguna gent creu, amb molta convicció, que el pacte de la Transició ha estat traït pels nacionalistes catalans i bascos que no han deixat de tibar la corda en cap moment. La qual cosa vol dir que el pacte de la Transició, com a tot bon pacte, podia ser interpretat de diverses maneres.

- S'entén, a Madrid, que el fet que el TC respecti l'Estatut sigui tan important per a Catalunya?

- A Madrid -potser més que a Barcelona- se li dona molta importància a l'Estatut i a la sentència del TC. La gent que sap del que parla, la gent informada, és perfectament conscient que l'Estatut suposa un abans i un després en la interpretació de la Constitució espanyola. Els menys informats també li donen molta importància, ja que ho veuen com un capítol molt important de la pugna entre el Govern Zapatero (i els seus aliats catalans) i el Partit Popular. Ningú a Madrid ha banalitzat mai el nou Estatut, cosa que sí ha passat a Catalunya, la qual cosa per a mi resulta incomprensible.

- Com es jutja a Madrid, en general, al següents catalans. Jordi Pujol?

- Segueix essent molt respectat i, fins i tot, enyorat. Interessadament enyorat. Frase recurrent: "Con Pujol, todo eso no habría pasado".

- Pasqual Maragall?

- Va ser molt atacat i ridiculitzat -¡la corona d'espines!-, però al final la qualitat del personatge ha derrotat a la caricatura; la seva malaltia segurament hi ha contribuït. Paraules escoltades fa poc: "Maragall tenía una idea de España, discutible, pero la tenía; a los que mandan ahora en Cataluña, sólo les interesa el poder".

- José Montilla?

- Montilla cou perquè no es català d'origen, la qual cosa dificulta moltes línies d'atac. Si el president Montilla fos més eloqüent i tingués una certa capacitat per a expressar i modular emocions, avui tindria possibilitats de victòria electoral. A Madrid li reconeixen professionalitat, però el veuen, sobre tot, com un home de l'aparell. La cosa més bèstia que he sentit a dir d'ell  és la següent: "Montilla es un charnego catalanista". Autor de la frase: José Maria Barreda, president socialista de Castilla-La Mancha. Heus aquí la resposta a la seva primera pregunta sobre els espanyols de dretes i d'esquerres. Un dirigent del PP no s'hauria atrevit a dir-ho.

- Carod-Rovira?

- El menyspreen. Creia que l'estratègia de la tensió l'afavoria i ha acabat socarrimat. Pit i collons!

- Joan Laporta?

- Els excita. El joc és tan evident que ja va de baixa. Li falta un toc més intel·ligent. De veritat vol presentar-se a les eleccions?

- Carme Chacón?

- La controlen; encara creuen que podria ser la successora de Zapatero com a cap de cartell del PSOE. Ella ho sap i treballa per a mantenir viva aquesta possibilitat.

- Duran Lleida?

- És el català pactista que tot espanyol enraonat voldria tenir a la família. És un home respectat.

La seva cotització puja. La resistència és un gran mite espanyol: ¡Resistir es vencer!

 - Com veu el PSOE (o diferents sectors dins del PSOE) la possibilitat d'acabar la legislatura pactant amb CiU?

- És el que més desitgen! Un pacte del PSOE amb CiU estabilitzaria la legislatura, donaria gruix a un Govern prim i aïllaria al PP. Massa perfecte!

- Té mecanismes el PSOE per fer pressió a Catalunya i forçar una sociovergència?

- De facto, PSOE i CiU ja han creat un comitè d'enllaç per a seguir molt de prop el resultat de les eleccions catalanes. Una de les tasques encomanades a José Blanco és aquesta. Fixi's que a la famosa comissió socialista per a negociar pactes  amb l'oposició no hi són ni el ministre Celestino Corbacho, membre de la direcció del PSC; ni la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega, oficial d'enllaç amb José Montilla. Evidentment, tot dependrà del resultat electoral, però el PSOE voldrà influir.

- Què està disposat a cedir el PP per tal de buscar una entesa amb CiU?

- Mariano Rajoy ha volgut rebaixar la pressió, per dos motius: per a evitar que es repeteixin els 25 diputats del PSC i per a poder pactar amb CiU, si fa falta. La dreta espanyola en aquest aspecte és molt elàstica. En qüestió de vint-i-quatre hores pot passar del 'Pujol enano, habla en castellano', al 'yo hablo catalán en la intimidad'. Un cinisme monumental? Un extraordinari pragmatisme sota una gran aparença racial? Són així. Em pregunto quines serien les condicions del nacionalisme català. Ha plogut molt aquests darrers deu anys i no sempre ha caigut aigua.

- Té possibilitats Rajoy d'arraconar l'ala més dura (política i mediàtica) del PP? Aquesta ala dura, ¿respon a una realitat sociològica a Espanya, o és una mera bombolla mediàtica atiada des de Madrid?

- Ara, no. Si guanyés les eleccions, podria modular els actuals equilibris -més aviat desequilibris- entre centre i dreta dura. L'ala dura, en part, és bombolla mediàtica madrilenya, i en part respon a un fons sociològic realment existent, tot i que matisat a mesura que t'allunyes de Madrid. La dreta dura -jo l'anomenaria dreta nacional espanyola- té una base d'uns cinc o sis milions d'electors desigualment repartits per a tota Espanya. Constitueixen la  minoria política més mobilitzada i activa. No són una anècdota. És un corrent important i molt operatiu. La força del PP sorgeix de la neuròtica coalició entre la dreta nacional, les dretes locals i un centrisme invisible però existent. La seva feblesa prové del caràcter neuròtic d'aquesta aliança.

- És possible la "gran coalició" de PP-PSOE per deixar de banda els "nacionalistes"?

- A curt termini, no. Aquesta aliança és un somni molt madrileny; seria un negoci colossal per als centres de decisió madrilenys. ¡"Todo el poder al centro"! És la gran fantasia dels bonapartistes de dretes i del jacobinisme socialista. Sap què ho impedirà? El nou Estatut de Catalunya.

- És possible una reforma de la llei electoral espanyola en aquest sentit?

- La llei electoral espanyola -gràcies a Déu- està blindada per la Constitució, cosa que, per cert, no passa a d'altres països europeus. (Aquest ha estat un dels drames d'Itàlia).  L'article 68 de la Constitució diu que la llei electoral serà de caràcter proporcional i que tots els diputats s'elegiran en circumscripcions provincials. Per a capgirar la llei -per exemple, per a establir que una part dels diputats s'elegeixi en circumscripció 'nacional', o per corregir la representació de les minories catalanista i basquista imposant un mínim 'nacional'- caldria reformar la Constitució.

- Té futur el partit de Rosa Díez?

- No. Però podria complicar-li les coses a Esperanza Aguirre a les eleccions autonòmiques de l'any vinent. UPyD agrada al sector madrileny benestant que le 'duele España' i no li acaben de convèncer les ambigüitats de Rajoy, o el clericalisme d'un sector important del PP. Són una minoria sense gaires possibilitats de créixer, però podrien fer perdre la majoria absoluta a Aguirre. Per això la 'lideresa' ara es dedica a la tauromàquia.

- Té alguna viabilitat (vist des de Madrid) que el PSC recuperi grip propi al Congrés?

- Poca. La creació d'un grup propi del PSC al Congrés capgiraria la política espanyola amb conseqüències imprevisibles. No estem a l'any 1977.Una segona CiU? Suposaria un canvi radical de les actuals dinàmiques de poder a Espanya. Catalunya esdevindria un subjecte polític absolutament autònom. Li interessa al PSOE? No. Li interessa al PP? No ho sé del tot, però crec que no. Li interessa a CiU? Diria que no. Li interessa als poders econòmics? Li interessa a l'aparell del PSC? Em sembla que encara no. És una idea amb una relació de forces més aviat poc favorable.

- Com estan les relacions entre la cúpula del PSOE i el PSC?

- Malament, però es necessiten. La hibridació PSOE-PSC ha tingut molt bons resultats polítics per al socialisme. Molt bons. El PSOE i el PSC són els dos partits que més poder polític han exercit a Espanya entre 1977 i 2010. No ho oblidem.

- Pot caure Zapatero abans de les eleccions del 2012? Qui el podria substituir? Com afectaria el canvi a les relacions amb Catalunya?

- No crec que caigui. No hi ha problemes de majoria parlamentària a l'horitzó. Una caiguda de Zapatero enfonsaria el PSOE. Pot passar, però, què no sigui el candidat l'any 2012. Si la situació econòmica no millora d'una manera sensible, crec que no serà el candidat. Possibles substituts? José Blanco (s'ho està treballant de valent); Carme Chacón (li agradaria molt, però ha perdut pistonada); i José Bono (també s'ho està treballant, però la seva candidatura suposaria la derrota de l'actual grup dirigent). De fet la pregunta pertinent seria aquesta: sobreviurà l'actual grup dirigent del PSOE a l'eclipsi de Zapatero?

- Tenen credibilitat, vistes des de Madrid, les amenaces de l'independentisme català?

- Poca. Molt poca. L'independentisme ha esdevingut aquests darrers mesos la minoria política més activa a Catalunya en la mesura que expressa amb un llenguatge emocionalment eficaç molts dels malestars que avui s'acumulen a Catalunya. No em faci parlar ara del català emprenyat, perquè sobre aquest personatge ja ho he dit tot. L'independentisme és un moviment de protesta que expressa, també, un desig de regeneració. És un corrent democràtic. I també transporta moltes fantasies. I frustracions que poden evolucionar malament. Crec, en aquest sentit, que l'independentisme és la porta per la qual la política catalana podria transformar-se, de manera irreversible, en un 'regionalisme excitat'. És un fet interessant que s'ha de saber llegir. I a Madrid només llegeixen allò que és evident pels seus interessos. En aquest aspecte, Madrid és com una criatura de mesos: li costa molt distingir entre el 'jo' i els 'altres'. Altre cop la psicologia.

A FONS - Altres continguts

Activitats de la FCO