“Per garantir el futur del català, cal tenir un Estat propi”

01-09-2010

Afirma que Catalunya, com a país, no ha reeixit en les seves polítiques culturals i educatives

Marcel Riera (Badalona, 1956) és patró de la Fundació Catalunya Oberta i sempre ha tingut dues passions: la política i la literatura. Com a polític, va iniciar la seva carrera fundant la JNC el 1978, i la va culminar sent diputat de CiU al Parlament entre el 1997 i el 2003. És un dels fundadors de Llibergència, agrupació liberal dins de CDC. Com a escriptor ha publicat tres llibres de poesia, el darrer d’ells L’edat de coure (2008). És traductor i també un editor d’èxit: codirigeix la col·lecció El Cercle de Viena, un dels fenòmens del llibre en català dels darrers anys.
- Vostè és editor d’El Cercle de Viena, que és una col·lecció de gran èxit. Quin és el secret?
- El secret deu ser que fem el que ens agrada! Però primer vull especificar que sóc un editor i no un publisher, com es diu en anglès. És a dir, proposo l’edició d’uns llibres, no sóc propietari d’una editorial. Codirigeixo una col·lecció de clàssics moderns traduïts al català, El Cercle de Viena, que s’ha fet un lloc entre els lectors més interessats a conèixer autors consagrats però no prou publicats entre nosaltres. Crec que una de les claus de la bona marxa de Viena és el seu origen de petita empresa que comença editant per encàrrec i ho fa bé –coneix els distribuïdors, els llibreters, els proveïdors, els professionals del sector...– i això li permet després editar amb mesura, regularitat i cura col·leccions pròpies, d’entre les quals probablement destaca el Cercle. A més, Viena es manté independent en un moment de màxima concentració de l’edició en català.
- Això sembla una paradoxa. Que quan hi ha un procés de concentració tan important, aparegui una editorial independent d’èxit, com Viena...
- Viena no apareix de cop, potser ara es fa més visible i això justament li dóna un valor afegit. I és que la concentració editorial deixa espai als petits i als mitjans. Ara Viena en conjunt edita 50 o 60 títols per any, que està molt bé: un títol a la setmana. I això als del Cercle ens ha permès recuperar la gran tradició de traduccions de clàssics moderns, que comença amb la mítica col·lecció de Proa A Tot Vent, als anys 30 del segle passat, i que es consolida després amb El Balancí d’Edicions 62, o els Clàssics Moderns d’Edhasa, que dirigia en Francesc Parcerisas el qual, per cert, ha col·laborat amb nosaltres.
- Creu que aquesta línia d’edició estava una mica abandonada?
- Aquesta mena de llibres havien perdut importància per l’embranzida que lògicament van prendre els autors catalans, i perquè, pel que fa als autors estrangers, es prioritzen les novetats, els best sellers més d’actualitat. És curiós que els editors catalans anessin a Frankfurt a barallar-se pels drets de les últimes novel·les de moda i, en canvi, quedessin abandonats aquells clàssics del segle XX que potser no s’havien traduït o les traduccions dels quals s’havien esgotat... i que al cap de 30 anys ja tornen a ser novetats. I hi ha també tot de llibres d’autors consagrats però no prou coneguts que no s’havien editat, escriptors que es van redescobrint amb el temps.
- Em pot esmentar alguns títols destacats d’aquesta línia d’El Cercle de Viena?
- El més significatiu, per exitós, ha estat Winnesburg, Ohio de Sherwood Anderson, que va guanyar el Premi Llibreter. Anderson va ser mestre de Dos Passos, de Steinbeck, de Scott Fitzgerald i de Hemingway... i mai ningú no havia pensat a traduir-lo. N’hem fet cinc edicions, que francament és molt. També tenim Yasunari Kawabata, un premi Nobel japonès, també inèdit en català: n’hem publicat La casa de les belles adormides i, degut a l’èxit, n’hem traduït una segona novel·la, País de Neu. També hem editat Joseph Roth, Virginia Woolf, Dylan Thomas, Jean Giono, Konstandinos Kavafis, Isaak Dinesen... En general novel·les curtes però també poesia i contes. I darrerament dos grans autors nord-americans poc coneguts: Cynthia Ozick, autora d’El xal, una obra breu i commovedora, i Sylvia, de Leonard Michaels. També hem publicat el primer volum d’una nova traducció d’À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust, i ens agradaria fer-la sencera si el públic respon. De fet el nostre catàleg és una combinació d’inèdits i de llibres que havien sortit fa anys i havien desaparegut. I crec que després de 18 títols hem començat a fidelitzar uns lectors que es refien del que els oferim...
- Malgrat la concentració empresarial de què parlàvem abans, segueixen sorgint noves editorials en català. Quina salut té ara l’edició en català?
- És cert, n’hi ha una pila, probablement més que mai, tot i que el moment econòmic no hi ajuda...
 
"El sector editorial català té bona salut, malgrat que el públic que llegeix en català no s’ha ampliat”  

Crec que la concentració editorial que s’havia produït en l’edició catalana ha facilitat aquesta proliferació. Les grans editorials, per objectius d’empresa i economia d’escala,     
es dediquen als llibres més rendibles, a buscar títols de grans resultats i per força sovint obliden els llibres modestos, l’especialització. Els nínxols de mercat diríem que, en el camp del llibre, són insòlits i infinits. Ara mateix títols que semblaven marginats reviscolen: per exemple les reedicions en butxaca de clàssics grecs i llatins, que no és pas el que fem nosaltres. Fantàstic! També hi ha petites editorials locals o comarcals que acaben creixent i ja editen adreçant-se a un públic genèric. Jo crec que el món editorial català té bona salut perquè és més viu que mai i s’edita de tot, malgrat que el públic no s’ha ampliat. El nombre de lectors potencials que fa anys semblava que havia d’augmentar no ho ha fet. En aquest sentit no ha funcionat la normalització de la llengua. Els lectors són els mateixos en quantitat, malgrat que som més gent i comptem amb més mitjans.
- És a dir, que el mercat del llibre en català no creix. A què es deu, això?
- No gosaria fer una afirmació dràstica, només puc intuir-ho. Però que no creix, o que no creix com caldria esperar, em sembla una evidència.
- És un fracàs de la política lingüística?
- Diria que és una seqüela de l’èxit relatiu de la política lingüística. Però no m’atreviria a dir que aquesta és l’única causa. Hi ha més gent que sap català que mai però mai no hi havia hagut tants catalans que no llegissin en català. Tot plegat és una paradoxa perquè ara mateix la lectura gaudeix de bona salut. A les biblioteques hi ha més gent de la que hi havia hagut mai. Sovintegen els clubs de lectura. Però tot i que els preus no han augmentat, les vendes s’han estancat. I enguany diria que reculen.
- Catalunya és bilingüe, editorialment. Els llibres en castellà funcionen com a tap que impedeix que avanci la venda de llibres en català?
- És cert que el llibre en castellà fa de tap, i és molt difícil fer-lo saltar. Jo crec que en aquest moment hi ha, en general, un tap per al català. De fet tot el país és dins d’una ampolla i no s’hi cap... Pel que fa a la pregunta, es venen menys llibres en català que en castellà. Cal fer un pas endavant per invertir les coses.
- Poden variar les proporcions del pastís? Poden arribar-se a vendre més llibres en català?
- És com hauria de ser, oi? On s’haurien de vendre més llibres en finès que a Finlàndia, o en italià que a Itàlia? Però a curt termini no ho veig. Perquè els indicadors diuen que no anem per aquest camí. Les vendes de llibres en català –llibre de text al marge– s’han estabilitzat. I l’entorn, els mitjans en general, la publicitat, tot plegat, va en benefici del llibre en castellà. I al llibre català no l’aguanta –ni l’ha d’aguantar– la publicitat institucional sinó, precàriament, el mercat, els editors que hi creuen i s’hi guanyen la vida, els llibreters i uns lectors infatigables. Cal dir també que és molt difícil competir en preu: el tiratge en castellà sol ser de 5.000 o 10.000 exemplars, i en català, entre 1.000 i 2.000.
- Es pot fer alguna cosa per resoldre-ho?
- Jo crec que, com a país, no hem reeixit en el tema de la política cultural i educativa. I això s’arrossega de fa anys: no depèn de la política del govern que hi ha, tot i que canviar el govern d’ara segur que hi ajudaria. Però la immersió lingüística no ha donat tants lectors en català com calia pensar. I la normalitat certament no hauria de ser aquesta.
- Vostè és de Badalona. La gent de la seva generació llegeixen en català o en castellà?
- Paradoxalment, la gent de la meva generació va fer un salt per passar al català, perquè va tenir més consciència de la importància del fet. Va ser després que la cosa va anar avall. Hi ha una mena de convenciment eteri que amb l’ensenyament en català ja n’hi ha prou.
 
"El nivell actual de la literatura catalana és superior al de fa 20 o 30 anys. Però potser falten patums” 

I que, després, si els continguts de la cultura els adquireixes en català o en castellà és indiferent. I això, afegit a un context cada cop més hostil i al fet de ser una llengua minoritària en un món global, costa contrarestar-ho. La conclusió és òbvia: com que això d’aquí no passa ni a Dinamarca, ni a Grècia, ni a Portugal, ni a Estònia, ni a Hongria, ni enlloc més, només podem concloure que sense un Estat propi és molt difícil fer polítiques fortes en aquest tema. Altres llengües dites minoritàries (és un dir: allà les parla tothom, per pocs que siguin) compten amb polítiques més fermes, perquè tenen un aparell estatal al darrera i al voltant. Si no aconseguim no dependre d’un altre Estat no tenim res a fer. España no ha fet, no fa ni farà cap esforç per promoure cap cultura que no sigui la castellana. Al contrari. I, a aquestes alçades, no ens podem permetre esperar més. A més, els pressupostos per a Cultura són ridículs: els d’Allà i els d’Aquí. Cada any ho són més, en relació amb uns pressupostos globals molt grans. Aquests organismes que hi ha a la Generalitat poden fer poca cosa per les editorials...
- La llengua catalana va cap a l’extinció?
- L’extinció no ho sé perquè la meva filla encara el parla... però pitjor que jo, per més que m’hi escarrasso. Que va cap a l’empobriment és evident. Només cal escoltar com parla la gent al nostre voltant. I el risc és que acabi esdevenint una mena de patuès, una barreja amb el castellà més un munt d’anglicismes. És evident que per intentar resoldre aquest tema, com molts altres, Catalunya ha de tenir un Estat propi. Si no s’extingiran la llengua i tot plegat.
- La immersió en català ha generat anticossos en els castellanoparlants?
- No ho crec, en absolut. Fins i tot a molts no se’ls nota immersió de cap mena.
- Hi ha molts joves que estudien en català però, després, a la pràctica, són castellanoparlants monolingües i rígids... El fenomen, pel que veig, va a més. Per què?
- És veritat, però no sé per què. Alguna cosa hem fet malament i els resultats no són els que esperàvem... Crec que hi ha molta inèrcia i mandra, molt de deixar-se portar per la llengua dominant, pel seu entorn, pel cinema sempre en castellà, pel Disney Channel dels dallonses... Massa resignació, gairebé rendició, i no s’ha aconseguit inocular l’orgull de tenir una llengua pròpia i diferent. I això és un reflex de les nostres pors, de les nostres misèries. I de la nostra incapacitat per tenir un poder polític intransigent en aquestes qüestions que són fonamentals per a la subsistència del país. Fa anys que portem un procés de degradació i caldria fer alguna cosa per capgirar-lo, perquè quan davalles la inèrcia és molt forta.
- La literatura catalana va bé?
- Com li dic allò li dic això: sí, és cert que viu en un bon moment. És una paradoxa? O el cant del cigne? No ho sé però el nivell de la literatura catalana actual és superior al de fa 20 o 30 anys, crec. Potser no hi ha grans patums, com Pla, Espriu o Rodoreda, o les que hem tingut no les hem sabut o volgut veure –Moncada o Porcel, que va ser víctima de les mesquineses del país tot i ser un monstre de la literatura. Però hi ha gent de primera línia com Cabré, Parcerisas, Carme Riera, Comadira, Barbal, Mira, Belbel: al món anglosaxó serien figures. Tenim un nivell equiparable a qualsevol país europeu de la nostra dimensió i, probablement, per sobre.
- Però hi ha poca confiança, pel que fa al públic. Sembla que la gent no se l’acaba de creure, la literatura catalana. No se’n sent orgullosa...
- Això que dius és un altre cas particular del que deia abans en general sobre la resignació i la rendició: la gent no es creu el país, les institucions, ni la llengua.... Per tant, tampoc la literatura. I si les vendes són escasses en general aquí encara és més greu allò que passa a tot arreu: que la gent que escriu bé ven molt poc, mentre que els autors més fluixos, que estan de moda quatre dies i després no se’n recordarà ningú –i ben fet que faran– venen més. Tot això és un llast.
- El 25% de les vendes de llibres a Catalunya es produeixen en un sol dia. Això és bo o és dolent?
- La veritat deu ser en el terme mig. És molt bo que un dia a l’any es venguin tants llibres. Tant de bo cada dia fos així. Però és lamentable que el 90% dels que en compren aquell dia no en comprin cap altre dia. Sembla ser que comprar o regalar un llibre el 23 d’abril és un hàbit que no crea hàbit.

A FONS - Altres continguts

Activitats de la FCO